Aves; aus
Diccionari etimològic
2017 Enric Ortega i González
General
Sobre la pronuncia i accentuació dels mots llatins:
La pronúncia de les grafies de la llengua llatina no comporten gaire dificultat per a una persona que té com a llengua pròpia una llengua romànica, ja que utilitza l’alfabet llatí. Tanmateix, cal tenir present que el llatí no ha tingut mai una pronúncia única. Algunes de les grafies i dígrafs en què la pronúncia clàssica difereix de la catalana-valenciana-balear són les següents:
Grafia - Pronúncia del llatí clàssic - Exemples
C, c, K, k - [k] - alcedo al[ké]do; cinerea [k]in[é]rea; brookei br[ó]o[k]ei; cinclus [kí]n[k]lus
G, g - [g] - pelagicus pel[á]gi[k]us; grisegena [g]rise[gé]na
H, h - és muda - hispaniensis [i]spani[é]nsis
X, x - [ks] - perdix p[é]rdi[ks]; tetrax t[é]tra[ks]
Y, y - com la 'u' francesa [y] - cygnus [kýk]nus
Z, z - [dz] - garzetta gar[dzé]ta; porzana por[dzá]na
Quant als dígrafs:
Dígraf - Pronúncia del llatí clàssic - Exemples
ch - [k] - charadrius [k]ar[á]drius
ph - [f] - phasianus [f]asi[á]nus
th - [t] - erythropus ery[t]r[ó]pus
ll - [
ll] - isabellinus isabe[lli]nus; gallinago ga[lli]nagogu, qu - [gw], [kw], (la 'u' es pronuncia) - querquedula [kw]er[kw]ed[ú]la
sc, st - [esk], [est] - scolopax [esk]ol[ó]pa[ks]; stellata [est]ell[á]ta
Mereixen especial atenció les grafies i i u (I i V quan s'escrivien en majúscules, respectivament). En llatí tenien valor vocàlic, però també valor consonàntic quan es trobaven entre dues vocals o en posició inicial. Posteriorment, i amb finalitats didàctiques (distingir el so consonàntic del vocàlic), es van transcriure les i i u consonàntiques com a [j] i [w], respectivament. Per tant, en aquests casos, cal pronunciar-les com la i de iogurt i la u de cauen: jamaicensis [j]amaic[é]nsis, vanellus [w]an[é]llus. [...]
Cygnus: del ll. cygnus ‘cigne’ (der. del gr. kýknos‘cigne’) [consagrata Apol·lo]. Diver sos herois mitològics duen el nom de Cicne, del mateix significat: —El més antic sembla que és un fill de Posidó i de Càlice. La seva llegenda pertany al cicle troià. Aliat dels troians, Cicne era invulnerable; però Aquil·les l’ofegà sota el seu pes i Cicne, per gràcia del seu pare, va transformar-se en cigne. —Un altre heroi del mateix nom és un rei de la Ligúria, amic de Faetont, que plorava la seva mort quan Zeus el va haver de fulminar i que fou transfor mat en cigne. Apol·lo havia dotat aquest Cicne d’una veu melodiosa, fet que explica els cants dels cignes quan han de morir. —Una llegenda d’un cigne fa aparèixer un tal Cicne, fill d’Apol·lo i de Tí ria. Era molt bell, però també capriciós i esquerp, de tal manera que va decebre successivament totes les enamorades. Deshonrat i sol, finalment, va llançar se a un llac amb la seva mare, i Apol·lo, apiadant-se d’ells, els transformà en cignes. —I un dels relats més famosos, és l’explicat per Ovidi en les Metamorfosis: l’amor de Zeus i Leda. Zeus per unir-se a Leda es transformà en cigne.
Diccionari etimològic:
aalge: del danès aalge ‘somorgollaire’.
abietinus: del ll. abietinus ‘rel. als avets’ (del ll. abies ‘avet’).
abietum: del ll. abies ‘avet’.
Accipiter: del ll. accipiter 'falcó' (der. de accipere 'engrapar, agafar amb les urpes').
acredula: del ll. acredula, mot amb què Ciceró va traduir la paraula grega ololigón i que feia referència a un animal indeterminat i que diversos autors han identificat amb una mallerenga, un tord, un mussol o fins i tot una granota.
Acrocephalus: del gr. ákros ‘el més alt’ i del gr. kephalé ‘cap’ [que té el cap prominent].
Actitis: del gr. akté ‘penya-segat, tossal, altura’ [habitant de les riberes].
acuta: del ll. acutus ‘agut, punxegut’.
adalberti: en honor al príncep Adalbert de Baviera (1828-1875).
Aegithalos: del gr. aigíthalos o aigíthallos ‘mallerenga’.
Aegolius: del ll. aegolios ‘rapinyaire nocturn’ (del gr. aigolios ‘ocell de mal presagi’).
Aegypius: del gr. aigypiós ‘voltor’. Amés del voltor negre, s’aplicà aquest nom a diverses espècies que s’alimentaven dels cossos dels combatents morts al camp de batalla. Vegeu l’apunt mitològic a Neophron percnopterus percnopterus.
aeruginosus: del ll. aeruginosus ‘de color òxid, ferruginós’.
aesalon: del gr. aisálón ‘falcó’.
affinis: del ll. adfinis o affinis ‘afí, semblant, anàleg’. Aquest epítet indica una relació de semblança entre diferents espècies properes, en aquest cas entre Aythya affinis i A. marila. Sovint (com en el cas d’Apus) no s’indica amb quina d’aquestes s’estableix la relació de similitud.
agricola: del ll. ager ‘camp de conreu’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [agricultor, habitant dels camps].
Aix: del gr. aíx ‘cabra, boc’, tipus d’ocell bussejador anomenat per Aristòtil que no ha estat identificat amb certesa, tot i que es correspondria amb una petita oca, un cabussó o un ànec.
Alauda: del ll. alauda ‘alosa’.
alba: del ll. albus ‘blanc’.
albellus: diminutiu del ll. albus ‘blanc’.
albicilla: del ll. albus ‘blanc’ i del ll. cilla ‘cua’ [cuablanca].
albicollis: del ll. albus ‘blanc’ i del ll. collum ‘coll’ [de coll blanc].
albidodorsalis: del ll. albidus ‘blanc’ i del ll. dorsalis ‘dorsal’ (der. del ll. dorsum ‘esquena’) [de dors blanc].
albifrons: del ll. albus ‘blanc’ i del ll. frons ‘front’, en descripció del fenotip de l’espècie [front blanc].
albionis: del ll. albion, nom antic que rebé Britannia (actual Bretanya).
albistriata: del ll. albus ‘blanc’ i del ll. striatus ‘estriat’ [que té ratlles blanques].
albus: del ll. albus ‘blanc’.
Alca: del noruec alke ‘gavot’.
Alcedo: del ll. alcedo ‘blauet’.
alchata: de l’àrab al Kattar ‘ganga’.
Alectoris: del gr. alektoris ‘pollastre o ocell de corral’.
alexandrinus: rel. a la ciutat d’Alexandria (Egipte).
Alle: del lapó allē, nom onomatopeic amb què el poble sami coneix l’ànec glacial Clangula hyemalis (BOU, 1915) i que Linnaeus podria haver confós amb el gavotí (Jobling, 2010).
alleni: en honor a l’ornitòleg nord-americà Arthur Augustus Allen (1885-1964).
alpestris: del ll. Alpes ‘Alps’ [propi de l’alta muntanya].
alpina: del ll. alpinus ‘alpí’ (der. del ll. Alpes ‘muntanyes altes’).
aluco: de l’italià allocco ‘xiscle’ (der. del ll. ulucus ‘xiscle’).
Amandava: rel. a la ciutat d’Ahmadabad (estat de Gujarat) de l’actual Índia.
americanus: rel. a Amèrica.
Ammomanes: del gr. ámmos ‘sorra’ i del gr. manía ‘passió’ [que té una especial predilecció per la sorra].
anaethetus: del gr. anaisthētos ‘ximple, estúpid’.
Anas: del ll. anas ‘ànec’.
angustirostris: del ll. angustus ‘estret’ i del ll. rostrum ‘bec’.
Anser: del ll. anser ‘oca’.
Anthus: del ll. anthus ‘cuereta, pastorella’, ocell anomenat per Aristòtil i Plini. Segons la mitologia grega, Anthus era fill d’Autonous i Hipodàmia i va ser atacat pels cavalls del seu pare, que ell mateix havia dut lluny de les praderies on els havia pasturat el seu germà Erodi. Commoguts en veure que el seus pares van provar de salvar-lo sense sort, Zeus i Apol·lo van transformar la seva família en ocells. Anthus va ser transformat en una piula [titella, titeta, grasset] i amb el seu cant imità el renill del cavall, per bé que sempre se’n mantingué allunyat. El seu servent, que no va aconseguir protegir-lo, fou transformat en un agró blanc.
apetzii: en honor a J. H. G. Apetz (1794-1857), entomòleg francès.
apiaster: del ll. apiastra ‘menjador d’abelles, abellerol’ (der. del ll. apis ‘abella’).
apivorus: del ll. apis ‘abella’ i del ll. vorare ‘devorar’ [devorador d’abelles].
apricaria: del ll. apricus ‘assolellat’.
Apus: del ll. apus ‘falciot’, tipus d’oreneta que suposadament no tenia peus (der. del gr. a-poús ‘àpode, sense peus’).
aquaticus: del ll. aqua ‘aigua’ [aquàtic].
Aquila: del ll. aquila ‘àliga’ (der. possiblement del ll. aquilus ‘bru, morè’).
aquitanicus: del ll. Aquitanicus rel. a Aquitània, regió d’Occitània, actualment al sud-oest de França.
arborea: del ll. arbor ‘arbre’ [arbòria].
arctica: del ll. arcticus ‘àrtic, septentrional’.
Ardea: del ll. ardea ‘agró, garsa roja’. Ardea va ser la ciutat dels rútuls on regnava Turn, que anomena Virgili a l’Eneida. La ciutat va ser capturada per Luci Tarquini el Superb, l’últim rei de la monarquia romana i estava situada al Laci (Itàlia), al nord d’Antium (modernament Anzio) i prop de la costa. Actualment pertany al municipi de Genzano di Roma.
Ardeola: del ll. ardeola o ardiola ‘agró petit’ (dim. de ardea ‘agró, garsa roja’).
Arenaria: del ll. arena ‘sorra’ [sorrenc, arenós].
argentatus: del ll. argentatus ‘argèntic, compost d’argent’.
aristotelis: en honor a Aristòtil (384-322 aC), filòsof, pensador i naturalista grec autor de Περι τα ζω.α ιστορίαι (Historia animalium), que es considera el punt d’inici de la zoologia descriptiva.
arquata: del ll. arcus ‘arc’ [arquejat].
arundinaceus: del ll. arundo ‘jonc, canya, branquilló’ [que sembla un jonc].
arvensis: del ll. arvum ‘terra de conreu, sembrats, camps de pastura’ [arvense, dels camps].
Asio: del ll. asio ‘mussol amb orelles’ (Jobling, 2010).
astrild: com estrilda, és un mot d’origen incert, si bé alguns autors han suggerit que deriva d’un mot alemany o holandès que faria referència al bec de corall en l’àmbit de l’avicultura (Jobling, 2010). En afrikaans (llengua africana derivada del neerlandès) astrild, estrelda, astrelda i astrilda són veus utilitzades per anomenar el bec de corall africà.
ater: del ll. ater ‘negre’.
Athene: segons la mitologia grega, Atena és la deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra (en sentit estratègic) i era també la protectora de la ciutat d’Atenes, entre d’altres. L’animal que la representa és una òliba i la seva planta, l’olivera. També se l’anomenà Pal·las i Atena i fou anomenada Minerva pels romans.
atra: del ll. ater ‘negre, negre fosc’.
atricapilla: del ll. ater ‘negre’ i del ll. capillus ‘cabell, pèl, capell’ [capnegre].
atricilla: del ll. ater ‘negre’ i del ll. cilla ‘cua’ [de cua negra]. [Aquest epítet és fruit d’un error tipogràfic de Linnaeus que en realitat volia fer referència a atricapilla.]
atrogularis: del ll. ater ‘negre’ i del ll. gularis ‘gola’ [golanegre].
atthis: prové d’Atthis, el nom d’una bella i jove dona de Lesbos i favorita de Safo, poetessa grega.
audouinii: en honor a Jean Victoire Audouin (1797-1841), ornitòleg, malacòleg i entomòleg francès.
aurantiiventris: del ll. aurantius ‘ataronjat’ i del ll. venter ‘ventre, llombrígol’ [amb el ventre de color taronja].
aureus: del ll. aureus ‘daurat’.
auritus: del ll. auritus ‘orellut’ (del ll. auris ‘orella’).
avosetta: de l’italià avosetta ‘bec d’alena’.
Aythya: del gr. aithyia, amb referència a un tipus d’ocell marí anomenat per Aristòtil i altres autors que no s’ha identificat.
badius: del ll. bai ‘roig fosc, groc lleugerament rogenc’.
bairdii: en honor a Spencer Fullerton Baird (1823-1887), ictiòleg, ornitòleg i naturalista estatunidenc.
balearica: del ll. baliaricus ‘balear, rel. a les illes Balears’.
balearicus: del ll. baliaricus ‘balear, rel. a les illes Balears’.
balearoibericus: del ll. baliaricus ‘balear, rel. a les illes Balears’ i del ll. ibericus ‘ibèric, rel. a la península Ibèrica’.
bangsi: en honor a Outram Bangs (1863-1932), zoòleg nord-americà que fou conservador del Museu de Zoologia de Harvard.
bengalensis: rel. a Bengala, actualment una regió d’Àsia repartida entre l’Índia i Bangla Desh.
barbatus: del ll. barbatus ‘barbat’ (del ll. barbus ‘barba’).
bassanus: rel. a la roca de Bass (Escòcia).
bernicla: del ll. bernicla ‘oca’ (Jobling, 2010).
biarmicus: del ll. bi, bis ‘dues vegades’ i del ll. armicus ‘armat’ [dues vegades armat, que té bigotis a banda i banda]. Si bé alguns ornitòlegs l’han interpretat en aquest mateix sentit (Cuvier en Picus biarmicus i Temminck en Falco biarmicus), uns altres el relacionen amb una referència de Linnaeus a la regió de Biarmia (llatinització de l’antiga veu escandinava Bjarmia o Bjarmaland), propera al mar Blanc, o bé amb una llatinització de Linnaeus (1758) del nom Beardmanica donat per Albin (1739) a aquesta espècie (Jobling, 2010).
Bombycilla: del gr. bómbyx ‘seda, cuc de seda’ i del ll. cilla ‘cua’ [amb cua de seda]; bombycilla és un calc llatí de l’alemany seidenschwanz ‘cua de seda’.
Bonasa: del ll. bonasus ‘bonasus’, tipus de toro salvatge de la regió de Peònia (actual Macedònia), amb referència al ritual d’aparellament del grèvol.
bonasia: si bé la major part d’autors coincideixen a afirmar que prové d’una deri vació del ll. bonasus (vegeu Bonasa), d’altres proposen que deriva del ll. bonum ‘bo’ i del ll. assum ‘rostit’ [fent referència al seu valor culinari]. D’altres possibles orígens són el gr. bonásos, que fa referència a un brau mitològic que no era hàbil per lluitar i va haver de fugir [fent referència al caràcter tímid de l’espècie] o bé del francès bonasse ‘bonàs, de bon cor’ (Jobling, 2010).
bonelli: en honor a Franco Andrea Bonelli (1784-1830), ornitòleg, entomòleg i naturalista italià.
borealis: del ll. borealis ‘boreal, nòrdic’ (der. del ll. boreas ‘nord’).
borin: de l’italià borin ‘tipus de tallarol’ que deriva del ll. bos ‘bou’ [pel seu costum de moure’s al voltant dels bous] (Macleod, 1954).
Botaurus: del ll. butio ‘cridar, bramar’ i del ll. taurus ‘toro, brau’ [que brama com un toro].
brachydactyla: del gr. brakhýs ‘curt’ i del gr. dáktylos ‘dit’ [que té els dits curts].
brachyrhynchos: del gr. brakhýs ‘curt’ i del gr. rhýnkhos ‘bec’ [de bec curt].
Branta: del ll. branta o brata, tipus d’oca (Turner, 1544); en les llengües escandinaves antigues Brandgás significava ‘oca fumada (negra)’.
brehmorum: en honor a Alfred Edmund Brehm (1829-1884), ornitòleg, explorador i escriptor alemany.
brookei: en honor a Sir Charles Johnson Brooke (1829-1917), segon rajah de l’estat de Sarawak, situat a l’illa de Borneo, entre 1868-1917.
Bubo: del ll. bubo ‘duc, brúfol’.
Bubulcus: del ll. bubulcus ‘bover, pastor, ramader’.
Bucanetes: del gr. bukanētēs ‘trompeter’.
Bucephala: del gr. bouképhalos ‘cap de bou’ (del gr. boús ‘bou’ i del gr. kephalé ‘cap’).
Burhinus: del gr. boús ‘bou’ i del gr. rhis ‘nas’ [bec de bou].
Buteo: del ll.buteo ‘aligot’.
buturlini: en honor al doctor Sergei Aleksandrovitx Buturlin (1872-1938), ornitòleg i explorador rus.
cabaret: del francès cabaret, mot usat per anomenar un tipus de fringíl·lid (Jobling, 2010).
cachinnans: del ll. cachinnare ‘riure (sonorament)’ [que riu amb força].
caeruleus: del ll. caeruleus ‘blau, ceruli, blau fosc, verd blau’.
caesia: del ll. caesius ‘gris blavós, gris verd, verdós’ [especialment a la zona dels ulls].
calandra: del gr. kálandros ‘calàndria’.
Calandrella: dim. del gr. kálandros ‘calàndria’ [calandreta, terrerola].
Calcarius: del ll. calcar ‘esperó’.
Calidris: del gr. kalídris o skalídris, ocell grisenc de ribera anomenat per Aristòtil (Jobling, 2010).
calidus: del ll. calidus ‘càlid, calent’, que fa referència al fet que migra fins passat l’hivern a l’Àfrica subsahariana.
Calonectris: del gr. kalós ‘noble, bo’ i del gr. nēktrís ‘nedador’.
campestris: del ll. campester ‘campestre, rel. als camps’ (der. del ll. campus ‘camp’).
canadensis: rel. al Canadà.
canorus: del ll. canorus ‘melodiós’.
cantarella: dim. del ll. cantator ‘cantant’.
cantillans: del ll. cantillans ‘cantaire’ (del ll. cantio ‘cançó’).
canus: del ll. canus ‘blanquinós, canós’.
canutus: amb referència al rei víking Canut el Gran de Dinamarca (995-1035), que va ser rei de Dinamarca, d’Anglaterra i de Noruega i qui, segons la llegenda, considerava el territ gros acompanyat de pa i llet una exquisidesa. D’altres autors n’han suggerit l’origen onomatopeic a partir dels grunys característics de l’espècie (Higgins i Davies, ed., 1996).
capensis: rel. al cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).
Caprimulgus: del ll. caprimulgus ‘enganyapastor’, format pel ll. capra ‘cabra femella’ i pel ll. mulgere ‘munyir’. Se li donà aquest nom per l’antiga creença segons la qual els enganyapastors entraven als estables i xuclaven la llet de les mamelles de les cabres, la qual cosa els provocava lesions i les feien tornar cegues.
carbo: del ll. carbo ‘carbó, carbonet’.
Carduelis: del ll. carduelis ‘cadernera’.
carolina: rel. a Carolina (Estats Units d’Amèrica).
carolinensis: rel. a Carolina, Amèrica del Nord.
Carpodacus: del gr. karpós ‘fruit’ i del gr. dákos ‘mossegador’ [que mossega els fruits].
caryocatactes: del gr. káryon ‘nou, anou’ i del gr. katágnumi ‘trencar, destruir’ [trencanous].
Casmerodius: del gr. khasios ‘tresor, riquesa’ o del gr. khásma ‘motiu de goig fet que alegra, alegria, plaer’ i del gr. erodiós ‘agró, garsa roja’ [amb referència al gran valor que tenien les plomes dels agrons blancs per a la confecció de comple ments de vestir i barrets fins entrat el segle XX].
caspia: rel. al mar Caspi.
castro: si bé podria provenir del portuguès castro ‘castell’ (der. del ll. castrum ‘castell, fortalesa’), a partir del nom donat pels pescadors a l’espècie que observaven al Roque de castro ‘Roca del castell’ de les illes Desertes de l’arxipèlag de Madeira, també podria ser d’origen onomatopeic del cant dels polls (Jobling, 2010).
caudatus: del ll. cauda ‘cua’ [que té cua, cuat].
Cecropis: del gr. Kékrops ‘Cècrops’, mític primer rei de l’Àtica. La seva llegendària mare fou Gea i habitualment el trobem representat amb un cos que acaba amb la cua d’una serp. La seva esposa fou Agraulos, que era filla d’Acteu, i d’aquesta unió van néixer quatre fills: Erisícton, Aglauros, Herse i Pàndrosos. Del seu govern es diu que sorgí la civilització a l’Àtica i que va organitzar i redactar les primeres lleis als seus pobles. Tingué una funció d’arbitratge del conflicte obert entre Posidó i Atena pel patronatge dels seus dominis, conflicte que solucionà favorablement per a Atena. El seu successor fou Pandíon.
Cercotrichas: del gr. kérkos ‘cua’ i del gr. trikhás ‘tord’ [que té cua de tord].
Certhia: del gr. kérthios, ocell insectívor de mida petita i que viu als arbres que anomenà Aristòtil i que s’ha associat amb el raspinell.
cervinus: del ll. cervinus ‘rel. al cérvol, de color del cérvol’ (der. del ll. cervus ‘cérvol’).
cetti: en honor a Francesco Cetti (vegeu Cettia).
Cettia: en honor a Francesco Cetti (1726-1778), matemàtic i zoòleg italià, autor de Storia Naturale di Sardegna, illa on es va recol·lectar i descriure Cettia cetti.
Charadrius: del ll. charadrius i gr. kharadriós, ocell groc citat a la Bíblia Vulgata (Lv 11,19; íd. Dt 14,18) que es correspon amb una espècie desconeguda de coloració llisa i hàbits nocturns que habitava en barrancs i fons de vall (del gr. kharádra ‘barranc’).
Chersophilus: del gr. khérsos ‘terra erma, àrida o deserta’ i del gr. phílos ‘estimat’ [que té predilecció pels ambients erms i despullats de vegetació].
cherrug: de l’hindi chārg, mot usat per fer referència a la femella del falcó sagrat.
Chlidonias: del gr. khelidónios ‘que recorda una oreneta’ (del gr. khelidón ‘oreneta’).
chloris: del gr. khlorós ‘de color verd, clar, verd groguenc’ i del gr. khlorís ‘verdum’, ocell citat per Aristòtil.
Chroicocephalus: del gr. khroízo ‘color’ i del gr. kephalé ‘cap’.
chloropus: del gr. khlorós ‘verd’ i del gr. poús ‘peu’ [de peus verds].
chrysaetos: del gr. khrýseos ‘daurat’ i del gr. aetós ‘àliga’ [àliga daurada]. A l’antiga Roma, l’àliga daurada fou el més important dels símbols (llop, minotaure, cavalll i senglar) de les legions romanes (signa militaria). A partir de Gai Mari (104 aC), es van substituir tots els animals dels estandards excepte l’àliga. Era tal la identificació amb aquest ocell, que sovint la legió s’anomenava simplement aquila.
cia: de la veu italiana cia, que fa referència al sit negre (de l’italià zirlare ‘trinar, piular’).
Ciconia: del ll. ciconia ‘cigonya’.
Cinclus: del gr. kínklos, petit ocellaquàtic que remena la cua no identificat anomenat per Aristòtil, Aristòfanes i altres autors clàssics i que s’ha associat amb una cuereta o una xivitona.
cinctura: del ll. cinctus ‘cinta, banda, franja’ i del gr. ourá ‘cua’ [amb una banda a la cua].
cinerea: del ll. cinereus ‘grisenc’.
cinereocapilla: del ll. cinereus ‘de color gris cendrós’ i del ll. capillus ‘cabell, pèl, capell’ [de capell gris].
cinerea: del ll. cinereus ‘de color gris cendrós’.
cinereus: del ll. cinereus ‘de color gris cendrós’.
Circaetus: del gr. kírkos ‘tipus de falcó’, i del gr. aetós ‘àliga’.
Circus: del ll. kirkos, tipus d’aligot o esparver que volava en cercle i que va ser referenciat per diversos autors clàssics.
cirlus: de la veu italiana cirlo, que fa referència a algun tipus de sit (de l’italià zirlare ‘trinar, piular’).
Cisticola: del gr. kísthos o kístos ‘arbust, matoll’i del ll. colere ‘viure, habitar’ [que viu als matolls].
citreola: del ll. citreolus ‘cítric, del color de la llimona’ (der. del ll. citrus ‘llimona’).
citrinella: de la veu italiana citrinella ‘petit ocell de color groc’ (dim. del ll. citrinus ‘citrí, del color de la llimona’).
Clamator: del ll. clamare ‘cridar’ [cridaner].
clanga: del gr. klángos ‘àliga’.
Clangula: del ll. clangere ‘sonar, cridar, xisclar’ (ocells).
clarkei: en honor a John Henry Clark (1830-1885), zoòleg i matemàtic nordamericà.
clypeata: del ll. clypeatus ‘blindat’ (i, a la vegada, del ll. clypeus ‘escut’).
Coccothraustes: del gr. kókkos ‘llavor’ i del gr. thraúo ‘esmicolar, trencar’ [esmicolador de llavors].
Coccyzus: probablement una falsa llatinització del gr. kokkuzo, que significa ‘cridar cu-cut’ (BOU, 1915).
coelebs: del ll. caelebs ‘solter’. Linnaeus (1757) donà aquest nom a l’espècie perquè durant l’hivern suec, les femelles de pinsà migraven a latituds inferiors mentre que els mascles majoritàriament romanien al país i quedaven, per tant, solters. Plini ja fa servir al segle I aquest terme per descriure un ocell «caelebs aut vidua columba» (colom no aparellat o vidu).
colchicus: del ll. Colchius i del gr. Kolkhis, noms de la ciutat de Kutaïsi (actualment part de Geòrgia), situada a la llera del riu Rioni (de nom grec Phasis) i on els argonautes van localitzar per primer cop l’espècie. En la mitologia grega, els argonautes eren els companys de Jàson que van anar a la recerca del velló d’or, en una expedició marítima a la Còlquida, l’actual Geòrgia. El nom de argonautes prové del nom de la nau que portaven els herois, l’Argo, que significa ‘ràpida’ i també fa referència al nom del seu constructor, Argos.
collaris: del ll. collaris ‘collar’ (del ll. collum ‘coll’).
collurio: del gr. kollurion, ocell de la mida d’un corb no identificat i anomenat per Aristòtil i Hesiqui, que més endavant s’ha apuntat que correspondria a una espècie del gènere Lanius o bé amb Turdus pilaris.
collybita: del ll. collybista ‘cambista de diners, banquer’, amb referència al seu cant que recorda el so de les monedes en picar.
Columba: del ll. columba ‘colom’.
columbarius: del ll. columba ‘colom’ [rel. als coloms, columbí].
columbinus: del ll. columbinus ‘columbí, rel. al colom’.
columbianus: rel. al riu Colúmbia (Oregon, EUA).
communis: del ll. communis ‘comú’.
conspicillata: del ll. conspicillum ‘punt de guaita o d’observació’ (del ll. conspicere ‘aguaitar, observar, esguardar’).
cooki: en honor a Samuel Edward Cook (1787-1856), naturalista, geòleg, recol·lector i escriptor britànic.
Coracias: del gr. korakías, tipus de corb o gralla (der. del gr. kórax ‘corb’), anomenat així per Linnaeus per la seva semblança al corb.
corax: del gr. kórax ‘corb’.
cornix: del ll. cornix ‘corb, cornella’ [el seu vol cap a l’esquerra era senyal de bon averany, i el seu crit, presagi de pluja].
corone: del gr. korónē ‘corb, cornella, graula, gralla’.
Corvus: del ll. corvus ‘corb’. Segons la mitologia grega, la princesa Arne de Tràcia va ser convertida en una gralla com a càstig després de trair el seu país davant Minos de Creta a canvi d’or. A partir d’aquest moment, sempre seria atreta pels objectes daurats i brillants.
Coturnix: del ll. coturnix ‘guatlla’.
crecca: del suec kricka ‘xarxet’.
Crex: del gr. kréx ‘polla d’aigua’, ocell de potes llargues anomenat per Aristòtil, Aristòfanes i altres ornitòlegs clàssics i que s’ha identificat onomatopeicament amb la guatlla maresa.
cristata: del ll. crista ‘plomall o cresta’ [emplomallada, crestada], amb referència a les dues protuberàncies vermelloses que té [la fotja banyuda] sobre l’escudet frontal.
cristatus: del ll. crista ‘que té plomall o cresta’ [emplomallat, crestat].
Cuculus: del ll. cuculus ‘cucut’.
curonicus: rel. a Curlàndia, regió que actualment forma part de Letònia.
curruca: ocell desconegut anomenat per Juvenal, escriptor romà.
cursor: del ll. cursor ‘corredor’ (der. del ll. currere ‘córrer’).
Cursorius: del ll. cursor ‘corredor’ (der. del ll. currere ‘córrer’).
curvirostra: del ll. curvus ‘corbat’ i del ll. rostrum ‘bec’ [de bec corbat].
cyane: del gr. kuáneos ‘blau fosc’.
cyanecula: del ll. cyaneus ‘blau marí’.
cyaneus: del ll. cyaneus ‘blau marí’.
Cyanistes: del gr. kuáneos ‘blau fosc’.
Cyanopica: del gr. kuáenos ‘blau fosc intens’ i del ll. pica ‘garsa’ [garsa blava].
cyanurus: del gr. kuáneos ‘blau fosc’ i del gr. ourá ‘cua’ [cuablava].
Cygnus: del ll. cygnus ‘cigne’ (der. del gr. kýknos‘cigne’) [consagrata Apol·lo]. Diversos herois mitològics duen el nom de Cicne, del mateix significat: —El més antic sembla que és un fill de Posidó i de Càlice. La seva llegenda pertany al cicle troià. Aliat dels troians, Cicne era invulnerable; però Aquil·les l’ofegà sota el seu pes i Cicne, per gràcia del seu pare, va transformar-se en cigne. —Un altre heroi del mateix nom és un rei de la Ligúria, amic de Faetont, que plorava la seva mort quan Zeus el va haver de fulminar i que fou transformat en cigne. Apol·lo havia dotat aquest Cicne d’una veu melodiosa, fet que explica els cants dels cignes quan han de morir. —Una llegenda d’un cigne fa aparèixer un tal Cicne, fill d’Apol·lo i de Tíria. Era molt bell, però també capriciós i esquerp, de tal manera que va decebre successivament totes les enamorades. Deshonrat i sol, finalment, va llançar se a un llac amb la seva mare, i Apol·lo, apiadant-se d’ells, els transformà en cignes. —I un dels relats més famosos, és l’explicat per Ovidi en les Metamorfosis: l’amor de Zeus i Leda. Zeus per unir-se a Leda es transformà en cigne.
dartfordiensis: rel. a la ciutat de Dartford (Regne Unit).
daurica: rel.a Dàuria o Transbaikal, regió muntanyosa situada al’est del llac Baikal a l’actual Rússia i habitada pels daurs, tribu nòmada d’origen mongol.
decaocto: del gr. déca ‘deu’ i októ ‘vuit’. Imre Frivaldszky descrigué el 1837 que decaocto prové del mite grec segons el qual una esclava que duia a terme dures feines per tan sols un salari de 18 peces a l’any va pregar pel seu alliberament i va ser transformada pels déus en un colom que es va fer ressò dels seus crits planyívols.
delawarensis: rel. al riu Delaware dels Estats Units d’Amèrica.
Delichon: anagrama de Chelidon, que prové del gr. khelidón ‘oreneta’.
Dendrocopos: del gr. déndron ‘arbre’ i del gr. kópos ‘cop’ (der. del gr. kópto ‘picar, colpejar’).
deserti: del ll. desertum ‘desert’ [desèrtic, rel. als deserts].
desmarestii: en honor a Anselm Gaëtan Desmarest (1784-1838), zoòleg francès que es dedicà, entre d’altres, a l’estudi dels fòssils.
diomedea: del gr. Diomedes, que, segons la mitologia grega, fou un heroi etoli que participà a la guerra de Troia. Mentre ell era absent, la seva dona Egialea li va ser infidel i, quan l’heroi va haver tornat a Argos, va estar a punt de caure a les trampes que ella li parava. Aleshores Diomedes va marxar a Itàlia, al costat del rei Daune. En voler assegurar-se la possessió del país, Daune el va matar, mentre que els seus compatriotes foren transformats en uns ocells que es mostraven mansos quan trobaven grecs, i ferotges contra qualsevol altre ésser humà. Aquesta espècie podria correspondre’s amb aquestes 'aves Diomedias' que diversos autors llatins citaren en els seus textos, si bé també podrien ser mascarells o gavines.
discors: del ll. discors ‘diferent, dissident’. Alguns autors suggereixen que faria referència al seu crit de vol discordant (Gruson, 1972).
domesticus: del ll. domesticus ‘domèstic’ (der. del ll. domus ‘casa, llar’).
dominica: rel. a la ciutat de Santo Domingo (República Dominicana).
dougallii: en honor al doctor Peter McDougall (1777-1814), físic i recol·lector escocès.
Dryocopus: del gr. druokopos ‘picot’ (del gr. drýs ‘arbre’ i kópos ‘cop, picar’).
dubius: del ll. dubius ‘dubtós’. Amb referència a la dificultat d’identificació i separació entre aquesta espècie [Charadrius dubius] i el corriol gros Charadrius hiaticula, que dugué a Sonnerat (1776) a considerar que en realitat era una sola espècie amb diferències de plomatge a causa de les condicions climàtiques.
dumetorum: del ll. dumetum ‘arbust, matoll, mata’ [rel. als matolls].
duponti: en honor a Léonard Puech Dupont (1795-1828), naturalista i explorador francès que el capturà per primera vegada amb finalitats científiques.
Egretta: del francès aigrette ‘martinet’, diminutiu de l’occità aigron ‘agró’.
Elanus: del gr. élanos ‘milà’.
elegans: del ll. elegans ‘elegant’.
eleonorae: en honor a Elionor d’Arborea (1340-1404), nascuda a Molins de Rei i que fou jutgessa de la localitat ara italiana d’Arborea (Sardenya), d’on esdevingué heroïna. Reconeguda ornitòloga, promulgà una de les primeres lleis per tal de protegir els rapinyaires i especialment els falcons i els seus nius.
Emberiza: de la veu de l’alemany antic embritz ‘sit’.
epops: del gr. épops ‘puput’.
Erithacus: del gr. eríthakos ‘pit-roig’.
erlangeri: en honor a Carlo Freiherr von Erlanger (1872-1904), ornitòleg alemany que va dur a terme diverses investigacions tant entomològiques com ornitològiques a Europa ia diversos països d’Àfrica.
erythrinus: del gr. erythrós ‘vermell’.
erythropus: del gr. erythrós ‘vermell, roig’ i del gr. poús ‘pota’ [de potes vermelles].
erythroramphos: del gr. erythrós ‘vermell’ i del gr. rhamphos ‘bec’ [de bec vermell].
Estrilda: mot d’origen incert, si bé alguns autors han suggerit que deriva d’un mot alemany o holandès que faria referència al bec de corall en l’àmbit de l’avicultura (Jobling, 2010).
europaea: del ll. europaeus ‘europeu, rel. a Europa’. Europa és el nom de diverses heroïnes, però la més cèlebre és la filla del rei Agenor i Telefaassa. D’ella s’enamorà bojament Zeus, qui es transformà en un brau blanc per tal d’acostar-s’hi. Europa s’hi atansà i el brau la dugué fins al mar, i quan la retornà a la platja ho féu a les costes de Creta, en lloc de les costes fenícies on es trobaren. En arribar a Creta, Zeus desvel·là la seva identitat i el seu amor a Europa, de la unió amb la qual nasqueren Minos, Radamant i Sarpèdon. Més tard, Europa es casà amb el rei de Creta, Asterió, i fou la reina d’aquesta illa. Amb el temps, el mot Europa es féu servir per anomenar la Grècia continental i més tard per fer referència a les terres situades al nord del mar Mediterrani. El toro en què Zeus s’havia transformat es convertí en una constel·lació, que fou col·locada entre els signes del zodíac.
europaeus: del ll. europaeus ‘europeu’.
excubitor: del ll. excubitor ‘sentinella, guaita, vigilant’.
fabalis: rel.al ll. faba ‘fava’ (fesol). Rebé aquest nom per l’aparició de grups d’aquesta espècie d’oques als camps de conreu de faves a la tardor per alimentar-se’n, en ple temps de recol·lecta d’aquest vegetal.
falcinellus: dim. del ll. falx ‘falç’.
Falco: del ll. falco ‘falcó’ (der. del ll. falx ‘falç’).
familiaris: del ll. familiaris ‘familiar, proper’.
fasciata: del ll. fascia ‘llista, franja’ [llistada].
feldegg: en honor a Christoph Freiherr von Feldegg (1780-1845), naturalista i recol·lector austríac.
ferina: del ll. ferinus ‘salvatge’ (del ll. ferus ‘fer, no domesticat’).
ferruginea: del ll. ferrugineus ‘ferruginós, de color òxid’.
Ficedula: del ll. ficedula ‘becafigues, papamosques’.
flammea: del ll. flammeus ‘fogós, rel. a la flama, ardent’.
flammeus: del ll. flammeus ‘brillant, resplendent, rel. a la flama, ardent, veloç com la flama’.
flava: del ll. flavus ‘groc, daurat’.
flavipes: del ll. flavus ‘groc’ i del ll. pes ‘pota, peu’ [de potes grogues].
flavirostris: del ll. flavus ‘groc’ i del ll. rostrum ‘bec’ [becgroc].
flavissima: super. del ll. flavus ‘groc, daurat’.
Francolinus: de l’italià francolino a través del francès francolin, mots per anomenar l’espècie. Francolino prové de l’italià franco ‘lliure’, ja que es tractava d’un ocell del qual estava prohibida la caça pel poble.
Fratercula: del ll. fraterculus, dim. del ll. frater ‘germà’ [germanet], amb referència a l’hàbit d’aquesta espècie gregària de juntar els peus com si pregués en sortir del’aigua (BOU, 1915).
Fringilla: del ll. fringilla ‘pinsà’.
frugilegus: del ll. frux ‘fruit’ i del ll. legere ‘recollir, recol·lectar’.
Fulica: del ll. fulica ‘fotja’.
fulicarius: del gr. phalarís ‘fotja’.
fuligula: del ll. fuligo ‘sutge’ i del ll. gula ‘gola’.
fulva: del ll. fulvus ‘marró, terrós, brunenc’.
fulvus: del ll. fulvus ‘marró, brunenc, terrós’.
funereus: del ll. funereus ‘fúnebre, rel. als difunts’.
fusca: del ll. fuscus ‘fosc’.
fuscatus: del ll. fuscatus ‘fosc’.
fuscicollis: del ll. fuscus ‘fosc, negrós’ i del ll. -collis ‘rel. al coll’ [de coll fosc].
fuscus: del ll. fuscus ‘fosc’.
galactotes: del gr. gala ‘llet’ i del gr. -otēs ‘semblant’.
galericulata: del ll. galericulum ‘perruca’ (der. del ll. galerus ‘barret, capell’).
Galerida: del ll. galerita ‘cogullada’.
gallicus: del ll. gallicus, rel. a la Gàl·lia (França).
Gallinago: del ll. gallina ‘gallina’ i del ll. -ago ‘que s’assembla’ [semblant a una gallina].
Gallinula: dim. del ll. gallina ‘gallina’ [gallineta].
Garrulus: del ll. garrulus ‘refilador, que xerroteja’.
garrulus: del ll. garrulus ‘xerraire, sorollós, garlaire, que xerroteja’.
garzetta: de l’italià garzetta o sgarzetta ‘martinet blanc’ (Jobling, 2010).
Gavia: del ll. gāvia ‘gavina’.
Gelochelidon: del gr. geláo ‘riure, resplendir d’alegria’ i del gr. khelidón ‘oreneta’ [oreneta riallera].
genei: en honor a Carlo Giuseppe Géné (1800-1847), entomòleg i naturalista italià.
gentilis. del ll. gentilis 'del llinatge, de la família' (i aquest del ll. gens 'llinatge, estirp').
gibraltariensis: rel. a Gibraltar, a la península Ibèrica.
githagineus: de githago ‘niella’ (herba pròpia dels camps de cereal), der. del ll. gith ‘coriandre’ i del ll. -ago ‘que s’assembla’ [semblant al coriandre].
graculus: del ll. graculus ‘gralla’.
glandarius: del ll. glans ‘gla, aglà’ [rel. a les glans].
glaucoides: del ll. glaucus ‘gris blavós, blau clar’ (der. del gr. glaukos ‘brillant, resplendent, glauc’) i del ll. -oides ‘semblant’.
graellsii: en honor al doctor Mariano de la Paz Graells y de la Agüera (1809-1898), metge, zoòleg, geòleg, naturalista i polític espanyol. Fou membre fundador de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals.
Glareola: dim. del ll. glarea ‘grava’ [graveta].
gravis: del ll. gravis ‘pesat’.
gregarius: ll. gregarius ‘ramader, gregari’.
grisegena: del ll. griseus ‘gris’ i del ll. gena ‘galta’.
griseus: del ll. griseus ‘gris’.
Grus: del ll. grus ‘grua’.
gularis: del ll. gularis ‘gular’ (del ll. gula ‘gola, esòfag, gorja’).
guttata: del ll. guttata ‘clapat, maculat, tacat, pigat’ (der. del ll. gutta ‘taca, gota’).
Gypaetus: del gr. gypaietós (per alteració de hypaietós) ‘àliga, voltor’ (del gr. gýps ‘voltor’ i de aetós ‘àliga’).
Gyps: del gr. gýps ‘voltor’.
Haematopus: del gr. haíma ‘sang’ i del gr. poús ‘peu, pota’ [pota del color de la sang].
Haliaeetus: del gr. haliáietos ‘àliga marina’.
heineken: en honor al doctor Karl Heineken (?-1830), metge i ornitòleg alemany.
hiaticula: del ll. hiatus ‘esquerda, obertura, abisme’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [que viu en esquerdes].
hibernans: del ll. hibernans ‘hibernant, que hiverna’.
Himantopus: del gr. himás ‘tira, corretja’ i del gr. poús ‘peu’ [cames de tira de pell]. Fou Plini que, metafòricament, batejà amb el gr. himantopus aquesta espècie, ja que les seves cames primes semblen ben bé com si haguessin estat retallades d’una peça de cuir (Jobling, 2010).
Hippolais: del gr. hupolais, ocell petit que feia niu a terra anomenat per Hesiqui, Aristòtil i Teofrasi, que més endavant ha estat identificat amb Oenanthe oenanthe. Alguns autors l’han relacionat amb una onomatopeia mentre que d’altres (BOU, 1915) suggereixen que derivaria del gr. hypó ‘dessota, davall’ i del gr. láas ‘pedra’, fent referència al seu costum de moure’s per sota les pedres.
Hirundo: del ll. hirundo ‘oreneta’.
hispanica: del ll. Hispanus, gentilici d’Hispania. Vegeu Perdix perdix hispaniensis.
hispaniensis: del ll. Hispanus, gentilici d’Hispania. El mot Hispania és el nom amb què els romans designaven tota la península Ibèrica així com els grecs s’hi referien com a Ibèria. La teoria més acceptada postula que Hispania prové del fenici i-spn-ya, terme ja documentat des de 2000 aC. Així, i- significa ‘costa, illa o terra’; -ya significa ‘regió’, i el lexema spn, que en hebreu es pot llegir saphan, es tradueix comunament per ‘conill’ per bé que en realitat faria referència als damans, un grup de mamífers placentaris estesos per Àfrica i la península Aràbiga. Per tant, per als romans, Hispania fou una ‘terra on eren abundants els conills’, com recullen Ciceró, Cèsar, Plini el Vell, Cató, Tit Livi i, especialment, Catul, que s’hi refereix com la península cuniculosa. Durant l’època d’Adrià, en les monedes es personificà Hispania com una dona asseguda amb un conill als peus. D’altres teories relacionen l’origen etimològic de Hispania amb Hispalis, topònim fenici de l’actual ciutat de Sevilla o bé interpreten -spn-ya com ‘la terra en què es forgen metalls’ (Cunchillos, 2000).
hispaniolensis: del ll. Hispanus, gentilici d’Hispania. Vegeu Perdix perdix hispaniensis.
hispanus: del ll. Hispanus, gentilici d’Hispania. Vegeu Perdix perdix hispaniensis.
hodgsoni: en honor a Brian Houghton Hodgson (1800-1894), etnòleg i naturalista anglès.
homeyeri: en honor a Eugen Ferdinand von Homeyer (1809-1889), ornitòleg alemany i membre fundador de la Societat Alemanya d’Ornitologia.
hortensis: del ll. hortensis ‘rel. al jardí’ (der. del ll. hortus ‘jardí, hort, camp [de vinya]’.
hortulana: del ll. hortus ‘hort, jardí’ [hortolà, rel. al jardí].
hybrida: del ll. hybrida o hibrida ‘híbrid’.
Hydrobates: del gr. hýdro- ‘aigua’ i del gr. batēs ‘caminador’ [que camina sobre l’aigua].
Hydroprogne: del gr. hydró- ‘aigua’ i del ll. progne ‘oreneta’ [oreneta d’aigua].
hyemalis: del ll. hiemalis ‘hivernal’ (del ll. hiems ‘hivern’).
hyperboreus: del gr. hypér ‘extremadament’ i del ll. boreas ‘nord’ [de molt al nord].
hypoleuca: del gr. hypó ‘dessota, davall’ i del gr. leukós ‘blanc’ [de ventre blanc].
hypoleucos: del gr. hypó ‘dessota, davall’ i del gr. leukós ‘blanc’ [de ventre blanc].
iberiae: del ll. iberiae ‘ibèric, rel. a la península Ibèrica’.
ibericus: del ll. ibericus ‘ibèric, rel. a la península Ibèrica’.
ibis: del ll. i el gr. íbis ‘ibis’ [ocell sagrat d’Egipte].
icterina: del ll. icterus ‘groguenc’.
ignicapilla: del ll. ignis ‘foc’ i del ll. capillus ‘cabell, pèl, capell’ (amb foc al cap) [amb referència a la taca del color d’una flama que presenta al capell]. Segons el conte popular, el reietó pujà a les espatlles d’una àliga que volia ser l’ocell que més s’apropés al sol i, en el darrer moment, el reietó s’aixecà per sobre el cap de l’àliga. Així aconseguí ser l’ocell que volà més amunt tot i que es cremà el capell amb les flames del sol.
iliacus: del ll. ilia ‘costat, lateral, flanc, ventre’ [dels costats].
immer: del noruec immer ‘calàbria grossa’.
inornatus: del ll. inornatus ‘senzill, sense ornaments’.
intermedia: del ll. intermedia ‘intermedi’ [que es troba entre dues espècies].
intermedius: del ll. intermedius ‘intermedi’ [que es troba entre dues espècies].
interpres: del ll. interpres ‘missatger, intèrpret, intermediari’.
irbii: en honor a Leonard Howard Loyd Irby (1836-1905), també conegut per Howard Irby, ornitòleg i militar britànic destacat al sud de la península Ibèrica.
isabellinus: del ll. isabellinus ‘color beix o gris groguenc, color del pergamí’ [es tracta d’un neologisme que prové de la llengua castellana o francesa]. Segons la llegenda, la reina Isabel I de Castella (Isabel la Catòlica) va prometre, l’any 1490, no canviar-se de roba fins que els musulmans no fossin expulsats de la ciutat de Granada i aquesta fos cristianitzada. Com que aquest fet no es va produir fins dos anys més tard, les seves vestidures van adoptar un color semblant al dels pergamins, que es va conèixer des d’aleshores per color isabel·lí. Una altra versió explica que fou Isabel Clara Eugènia d’Àustria, filla de Felip II, qui va prometre no canviar de vestidures fins que les seves tropes no alliberessin la ciutat d’Ostende (actualment Bèlgica) del setge que patia. Aquest va durar tres anys (1601 1604), i el resultat de la seva roba va ser el mateix que en el cas anterior.
islandica: rel. a Islàndia.
ispida: del ll. hispida ‘blauet’.
Ixobrychus: del gr. ixías ‘jonc o planta similar’ i del gr. brukháomai ‘xisclar, bramar’.
jamaicensis: rel. a Jamaica.
juncidis: dim. del ll. iuncus ‘jonc’.
Jynx: del gr. íunx ‘colltort’ (der. del gr. iúzo ‘cridar, fer alarits, udolar’, al seu torn der. del gr. iu ‘exclamació de sorpresa’). Fou un ocell molt important en les antigues supersticions en què se’l relacionava amb l’encant que permetria recuperar els amors perduts, i per aconseguir-ho se’l mantenia lligat. Així mateix, el gr. íunx també significa ‘roda màgica’ (en què solia fixar-se aquesta au) i ‘encanteri o embruixament d’amor’.
krameri: en honor a Wilhelm Heinrich Kramer (?-1765), naturalista austríac que fou el primer científic a adoptar la nomenclatura binomial de Carl Linnaeus (en el seu treball Elenchus vegetabilium and animalium per Austriam inferiorem observatorum).
Lagopus: del gr. lagópous, perdiu que té els peus aspres i durs com una llebre (a partir del gr. lagós ‘llebre’ i del gr. poús ‘peu’).
lagopus: del gr. lagós ‘llebre’ i del gr. poús ‘peu’ [que té els peus aspres i durs com una llebre].
Lanius: del ll. laniare ‘escorxar’ [escorxador, carnisser].
lapponica: rel. a Lapònia.
lapponicus: rel. a Lapònia.
Larus: del ll. larus ‘ocell marí voraç, rapaç i cobejós, probablement una gavina i der. del gr. laros ‘gavina’.
Leiothrix: del gr. leíos ‘llis’ i del gr. thríx ‘cabell, pèl, cua’ [cabell llis].
lentiginosus: del ll. lentiginosus ‘pigallat’ (der. del ll. lentigo ‘piga’).
leschenaultii: en honor a Jean Baptiste Louis Claude Théodore Leschenault de la Tour (1773-1826), ornitòleg i botànic francès.
leucocephala: del gr. leukós ‘blanc’ i del gr. kephalé ‘cap’ [de cap blanc].
leucopsis: del gr. leukós ‘blanc’ i del gr. -ópsis ‘-carat’ (del gr. -óps ‘cara’) [carablanca].
leucopterus: del gr. leukópteros ‘d’ala blanca’ (der. del gr. leukós ‘blanc’ i del gr. ptéron ‘ala’).
leucorhoa: del gr. leukós ‘blanc’ i del gr. órrhos ‘carpó, anca, natja’ [de carpó blanc].
leucorodia: del gr. leukós "blanc’ i del gr. eròdiós 'agró, garsa roja'.
leucura: del gr. leukós ‘blanc’ i del gr. ourá ‘cua’ [de cua blanca].
libanotica: rel. al Líban.
Limicola: [habitant del ll.dels limus llims]. ‘fang, llim’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [habitant dels llims].
Limnodromus: del gr. límnē ‘marjal, aiguamoll, llacuna, estany’ i del gr. drómos ‘corredor’ [que corre pels aiguamolls].
Limosa: del ll. limus ‘fang’ [fangosa].
livia: del ll. livor ‘color moradenc, blavós’.
lobatus: del ll. lobus ‘lòbul’ i del gr. lobós ‘lòbul’ [lobulat].
Locustella: dim. del ll. locusta ‘llagosta, saltamartins’.
longicaudus: del ll. longus ‘llarg’ i del ll. cauda ‘cua’ [cuallarg].
Lophophanes: del gr. lóphos ‘cresta’ i del gr. phaíno ‘presentar, mostrar’ [que té cresta, crestada].
Loxia: del gr. loxós ‘creuat, esbiaixat’.
Lullula: dim. de la veu onomatopeica francesa lulu amb què anomenà la cotoliu Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-1788), naturalista, cosmòleg i matemàtic alemany.
Luscinia: del ll. luscinia ‘rossinyol’.
luscinioides: del ll.luscinia ‘rossinyol’ i del gr. -oidēs ‘que s’assembla’ [que sembla un rossinyol].
lusitanius: del ll. Lusitania, província romana situada a l’oest d’Hispania que actualment comprèn part de Portugal i de les comunitats autònomes espanyoles d’Extremadura, Castella i Lleó i Castella-la Manxa.
lutea: del ll. luteus ‘groguenc, groc viu, vermellós’.
Lymnocryptes: del gr. límnē ‘marjal, aiguamoll, llacuna, estany’ i del gr. krýpto ‘amagar’ [que s’amaga als aiguamolls].
mabbotti: en honor a Douglas Clifford Mabbott (1893-1918), ornitòleg nordamericà.
macrodactyla: del gr. makrós ‘llarg’ i del gr. dáktulos ‘dit’ [de dits llargs].
macrourus: del gr. makrós ‘llarg’ i del gr. -ourós ‘rel. a la cua’ (del gr. ourá ‘cua’) [cua llarg].
macularius: del ll. macula ‘taca’ [tacada].
major: del ll. maior ‘major’ (comp. del ll. magnus ‘gran’).
mallorcae: en relació amb l’illa de Mallorca (illes Balears).
marila: del gr. marilē ‘brases o pols de carbó’ (Jobling, 2010).
marinus: del ll. marinus ‘marí’.
maritima: del ll. maritimus ‘marí, del mar’.
Marmaronetta: del gr. mármaros ‘marbre’ (del gr. marmaíró ‘brillar’) i del gr. nétta ‘ànec’.
martius: del ll. martius ‘bel·licós, valent’ (també ‘mes de març’).
mauretanicus: del ll. mauretanicus i aquest, de Mauretania, país del nord-oest d’Àfrica i antic regne berber (segle III) que donà lloc a l’actual Mauritània.
maurus: del ll. maurus ‘maure, maurità’.
maxima: del ll. maximus ‘el més gran, màxim’ (super. del ll. magnus ‘gran’).
media: del ll. medius ‘mitjà o intermedi’.
mediterranea: del ll. mediterraneum mare ‘mar Mediterrani’ [interior, continental, enmig de la terra, ja que pels antics romans era el centre geogràfic de la Terra].
medius: del ll. medius ‘mitjà, intermedi’.
melanopogon: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. pógon ‘mostatxo, barba’ [que té mostatxo negre].
megarhynchos: del gr. mégas ‘gran’ i del gr. rhýnkhos ‘bec’ [de bec gran].
Melanitta: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. nétta ‘ànec’.
Melanocorypha: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. koruphos, ocell desconegut anomenat per Hesiqui (probablement der. del gr. koruphé ‘corona, àpex, extremitat’).
melanocephala: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. kephalé ‘cap’ [de cap negre].
melanocephalus: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. kephalé ‘cap’ [de cap negre].
melanoleuca: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. leukós ‘blanc’ [blanc i negre].
melanotos: del gr. mélas ‘negre’ i del gr. noton ‘esquena’ [d’esquena negra].
melba: d’origen incert, Eigenhuis & Swaab (1992) proposen que sigui der. de melanoalba o melalba (der. del gr. mélas ‘negre’ i del ll. albus ‘blanc’).
merganser: del ll. mergus i del ll. anser ‘oca’.
Mergus: del ll. mergus, que fa referència a un tipus d’ocell marí no identificat anomenat per Virgili i Plini, T. Varró i el poeta Quint Horaci Flac (Jobling, 2010).
meridionalis: del ll. meridionalis ‘meridional’.
Merops: del gr. mérops ‘abellerol, menjador d’abelles’.
merula: del ll. merula ‘merla’.
michahellis: der. erròniament de michahelles (Naumann, 1840), en honor al doctor Karl W. Michahelles (1807-1834), zoòleg i físic alemany.
migrans: del ll. migrans ‘migrador’.
minor: del ll. minor ‘menor’ (comp. del ll. parvus ‘petit’).
mollissima: del ll. mollissimus ‘molt suau’ (super. del ll. mollis ‘suau’).
Milvus: del ll. milvus ‘milà’.
minimus: super. del ll. parvus ‘petit’ [mínim].
minor: del ll. minor menor' (comp. del ll. parvus petit').
minuta: del ll. minutus ‘petit, menut’.
minutilla: del ll. minutellus ‘molt petit’.
minutus: del ll. minutus ‘petit, menut’.
mitratus: del ll. mitra ‘barret, corona, cofat amb mitra’ (der. del gr. mitra ‘barret, corona’) [coronada].
modularis: del ll. modulus ‘melodia’.
moltonii: en honor a Edgardo Moltoni (1896-1980), ornitòleg italià.
monachus: del ll. monachus ‘monjo, anacoreta’ i del gr. monakhós ‘monjo’ (der. del gr. mónos ‘solitari’).
monedula: del ll. moneta ‘moneda’ i del ll. edo ‘menjar’ [que menja monedes, amb referència al costum dels còrvids d’acumular objectes metàl·lics i brillants].
monorhis: del ll. monos ‘simple, únic’ i del ll. rhis ‘nas, narius, fosses nasals’ [un sol forat del nas].
montanus: del ll. mons ‘muntanya’ [montà, muntanyenc].
Monticola: del ll. mons ‘muntanya’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [que viu a les muntanyes].
Montifringilla: del ll. mons ‘muntanya’ i del ll. fringilla ‘pinsà’ [pinsà montà, d’origen onomatopeic].
morinellus: dim. del gr. morós ‘estúpid, babau’.
Morus: del gr. mórós ‘babau, pallús, ximple, boig, insensat’. Els primers exploradors en destacaren la seva absoluta confiança en les colònies de cria, que permetia que els estranys s’hi poguessin acostar, fins al punt de caçar-los o matar-los molt fàcilment (Jobling, 2010).
moussieri: en honor a Jean Moussier (1795-1850), naturalista francès.
muraria: del ll. murus ‘mur’ [dels murs].
Muscicapa: del ll. musca ‘mosca’ i del ll. capere ‘atrapar’ [atrapamosques].
muta: del ll. mutus ‘silenciós o mut’.
naevia: del ll. naevius ‘tacat’ (der. del ll. naevus ‘piga, taca’).
naumanni: en honor a Johann Friedrich Naumann (1780-1857), científic alemany, fill de Johann Andreas Naumann (vegeu Turdus naumanni), considerat pare de l’ornitologia científica europea, que publicà la Història natural dels ocells d’Alemanya (1820-1844) i Ous dels ocells d’Alemanya (1818-1828).
nebularia: del ll. nebula ‘boirina’.
Neophron: del gr. neóphron ‘de ment infantil’. Segons la mitologia grega, Neophron, fill de Timandra i amic de Aegypius, estava profundament afectat per la relació sentimental que aquests dos mantenien. Mogut per un gran sentiment de revenja, aconseguí la confiança de Bulis, mare d’Aegypius, i la féu entrar a l’habitació on Aegypius i Timandra s’havien de trobar. Neophron va distreure la seva mare i Aegypius entrà i dormí amb la seva pròpia mare. Quan Bulis se n’adonà de l’engany, va arrencar els ulls al seu fill Aegypius i es va suicidar. Aegypius va clamar venjança i Zeus, en sentir-ho, va transformar Aegypius i Neophron en voltors.
neumanni: en honor a Oscar Rudolph Neumann (1867-1946), ornitòleg alemany.
Netta: del gr. nétta ‘ànec’.
niger: del ll. niger ‘negre’.
nigra: del ll. niger ‘negre’.
nigricollis: del ll. niger ‘negre’ i collum ‘coll’ [collnegre].
nilotica: rel. al riu Nil (Egipte).
niloticus: rel. al riu Nil (Egipte).
nisoria: del ll. nisus ‘esparver’.
nisus: del ll. nisus ‘esparver’. Segons la mitologia, Nisos, fill de Pandíon II i rei de Megara, va ser transformat en àliga marina (vegeu Pandion haliaetus haliaetus).
nivalis: del ll. nix ‘neu’ [nival, rel. a la neu].
noctua: del ll. noctua ‘òliba’ (der. del ll. nox ‘nit’), mussol sagrat dedicat a la deesa grega Atena.
nordmanni: en honor a Alexander von Nordmann (1803-1866), zoòleg, paleontòleg i botànic finès.
nubicus: rel. a Núbia, regió de l’antic Egipte propera al riu Nil.
Nucifraga: del ll. nux ‘nou, anou’ i del ll. frangere ‘trencar, destruir’ [trencanous].
Numenius: del gr. néos ‘nou’ i del gr. mén ‘lluna’; del gr. noumēnía ‘neomènia, noviluni, lluna nova’ [amb referència a la forma del seu bec].
Nycticorax: del gr. nýx ‘nit’ i del gr. kórax ‘corb’. Aristòtil i altres autors citen un ocell de mal presagi, el gr. nuktikórax [corb de nit], possiblement per fer referència a un mussol, però s’ha associat des d’antic amb el martinet de nit.
nyroca: del rus nyrok ‘ànec’.
Oceanodroma: del gr. ókeanós ‘oceà’ i del gr. drómos ‘cursa, lloc per a curses’ [que corre pels oceans].
ochropus: del gr. ókhros ‘ocre’ i del gr. poús ‘pota’ [de potes ocres].
ochruros: del gr. ókhros ‘groc pàl·lid’ i del gr. ourá ‘cua’ [de cua groguenca].
oedicnemus: del gr. oidéo ‘inflar-se’ i del gr. knémē ‘cama’ [cames inflades].
Oenanthe: del gr. oínē ‘vinya’ i del gr. ánthos ‘florit’; oinanthē és un ocell desconegut anomenat per Aristòtil i que uns altres autors més endavant han associat als còlits.
oenas: del gr. oinás ‘colom’ (Jobling, 2010).
oligastrae: rel. a la província d’Oligastra, a l’illa de Sardenya (actualment part d’Itàlia).
olivaceus: del ll. oliva ‘oliva’ [de color verd oliva].
olor: del ll. olor ‘cigne’.
Onychoprion: del gr. ónux ‘ungla, urpa’ i del gr. príon ‘serra’.
onocrotalus: del ll. onocrotalus ‘onocròtal, pelicà’ i del gr. onokrótalos ‘pelicà’.
opaca: del ll. opacus ‘opac, que no fa llum, que no té la brillantor habitual’.
orientalis: del ll. oriens ‘orient o est’ [oriental].
Oriolus: del ll. aureolus ‘fet d’or, daurat, de color or’.
ostralegus: del ll. ostrea ‘ostra’ i del ll. legere ‘recollir, recol·lectar’ [recol·lector d’ostres].
Otis: del gr. oús ‘orella’, que fa referència a una espècie de la família Otididae amb plomes prominents a l’alçada de les orelles. Tot i que cap espècie paleàrtica de la família compleix aquesta condició, el pioc salvatge sí que presenta unes plomes que recorden un prominent bigoti.
Otus: del ll. otus ‘òliba orelluda, mussol amb orelles’ (der. del gr. oús ‘amb orelles’). (Nota: Comunament es parla de orelles en els mussols per fer referència a les plomes que algunes espècies presenten al cap (Bubo, Otus, etc.), tot i que en realitat no tenen res a veure amb el sentit de l’oïda. Aquest sentit es troba situat en els estrigiformes (mussols i òlibes) de forma asimètrica al voltant de cadascun dels ulls.)
otus: del ll. otus ‘mussol banyut’ (der. del gr. oús ‘mussol amb orelles’).
Oxyura: del gr. oxús ‘agut o punxegut’ i del gr. ourá ‘cua’.
pallida: del ll. pallidus ‘pàl·lid’.
pallidus: del ll. pallidus ‘pàl·lid’.
paludicola: del ll. palus ‘aiguamoll, pantà, maresma’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [habitant de les maresmes].
palumbus: del ll. palumbes ‘tudó, colom boscà’.
palustris: del ll. paluster ‘palustre, pantanós’ (del ll. palus ‘aiguamoll, pantà, maresma’).
Pandion: segons la mitologia grega, Pandíon és el nom de dos reis de la dinastia d’Erictoni, a Atenes. Pandíon fou el primer fill d’Erictoni i de Praxitea, una nàiade. Unit a Zeuxipe, la seva tia, va tenir dos fills, Erecteu i Butes, i dues filles, Procne i Filomela. Pandíon va donar al traci Tereu la seva filla Procne en matrimoni, després de rebre la seva ajuda en la guerra contra el tebà Làbdac. Però Tereu es va enamorar de la seva cunyada Filomela, la va violar i li va tallar la llengua. Procne, per castigar Tereu, va matar el seu propi fill, Itis, i va fugir amb la seva germana. Tereu, en assabentar-se del crim, va perseguir les dues germanes i aquestes van demanar ajuda als déus, que les van transformar en ocells: Procne, en rossinyol, i Filomela, en oreneta. Tereu va ser transformat en una puput. Hi havia algunes variants d’aquesta llegenda. Una d’elles feia de Filomela la dona de Tereu i invertia el paper amb el de la seva germana. És la versió generalment adoptada pels poetes romans, que fan de Filomela un rossinyol, i de Procne, una oreneta. Aquesta variant sembla més coherent amb l’etimologia de Filomela, nom que evoca la idea de la música. El segon rei d’Atenes anomenat Pandíon és besnét de l’anterior. El seu pare era Cècrops II i la seva mare, Metiadusa. Va ser el vuitè rei del’Àtica i en el seu regnat se situa l’arribada d’Orestes. Pandíon va tenir quatre fills amb Pília: Egeu, Pal·lant, Nisos i Licos. Nisos de Mègara tingué una filla, Escil·la, que va trair el seu pare per l’amor de Minos. En aquesta llegenda, Nisos va ser transformat en àliga marina i posteriorment la seva filla, per voluntat del déus, en martinet blanc (ciris).
Panurus: del prefix gr. pán- ‘tot’ i del gr. ourá ‘cua’.
paradisaea: del ll. paradisaea ‘paradís’.
paradoxus: del gr. pará-doxos ‘estrany, paradoxal, increïble, meravellós, rar, singular’.
parasiticus: del ll. parasitus ‘paràsit’ [que parasita].
Parus: del ll. parus ‘mallerenga’.
parva: del ll. parva ‘petita’.
Passer: del ll. passer ‘pardal’.
Pastor: del ll. pastor ‘pastor’.
pelagicus: del ll. pelagicus ‘marí, pelàgic’ i del gr. pelagikós ‘marí’ (der. del gr. pélagos ‘mar’).
Pelecanus: del gr. pelekán ‘pelicà’.
pendulinus: del ll. pendulus ‘que penja, suspès en l’aire, que plana’ (der. del ll. pendēre ‘penjar’).
penelope: del gr. pēnélops (der. del gr. pénē ‘trena, trama’ i del gr. óps ‘aparença’), tipus d’ànec amb ratlles porpres que, segons la tradició, hauria salvat i tornat a la platja Penèlope quan li arribà el rumor que Ulisses havia mort a Troia i es va llançar al mar.
pennata: del ll. penna ‘ploma’ [emplomallada].
percnopterus: del gr. perknós ‘fosc’ i del gr. ptéron ‘ala’ [d’ala fosca].
Perdix: del ll. i del gr. perdix ‘perdiu’.
peregrinus: del ll. peregrinus ‘viatger, rodamón’, que fa referència als costums migrants de moltes de les poblacions de l’espècie.
Periparus: del gr. perí ‘extraordinàriament, molt, tot al voltant’ i del ll. parus ‘mallerenga’.
Pernis: del gr. pernēs, tipus d’aligot anomenat per Aristòtil i Hesiqui en les seves obres (Jobling, 2010).
persicus: del ll. Persicus ‘gentilici de Pèrsia’.
Petronia: del ll. petronius ‘roca’ i del gr. pétros ‘roca’.
petrosus: del ll. petrosus ‘rocós’ (der. del gr. pétros ‘roca’).
phaeopus: del gr. phaiós ‘gris’ i del gr. poús ‘peu’ [de peu grisós].
Phalacrocorax: del ll. phalacrocorax ‘corb marí’ i del gr. phalakrokorax ‘corb marí’ (der. del gr. phalakrós ‘calb’ i del gr. kórax ‘corb’) [corb calb].
Phalaropus: del gr. phalarís ‘fotja’ i del gr. poús ‘pota’ [potes de fotja].
Phasianus: del ll. phasianus ‘faisà’ i del gr. phasianos ‘faisà’. Pren el nom del riu Phasis (nom grec del riu Rioni, actualment a Geòrgia), ja que va ser a les lleres d’aquest on els argonautes van localitzar per primer cop l’espècie.
philadelphia: rel.a la ciutat de Filadèlfia (estat de Pennsilvània, Estats Units d’Amèrica).
Philomachus: del gr. phílos- ‘estimat’ i del gr. mákhomai ‘lluitar’ [que li agrada la lluita].
philomelos: del ll. philomela ‘rossinyol’. Segons la mitologia grega, Filomela, filla de Pandíon rei d’Atenes, va ser violada i mutilada pel seu cunyat Tereu i va trans formar-se en un rossinyol.
Phoenicopterus: del ll. phoenicopterus flamenc i del gr. phoinikopteros flamenc' (der. del gr. phoínix "carmesí, de color porpra o escarlata" i del gr. ptéron 'ales').
phoenicuroides: del ll. phoínix ‘vermell, rogenc, porpra’, del gr. ourá ‘cua’ i del gr. -oidēs ‘que s’assembla’ [que sembla que té la cua rogenca].
Phoenicurus: del ll. phoínix ‘vermell, rogenc, porpra’ i del gr. ourá ‘cua’ [que té la cua rogenca].
Phylloscopus: del gr. phýllon ‘fulla d’arbre o de planta’ i del gr. skopós ‘observador’ [que inspecciona les fulles].
Pica: del ll. pica ‘garsa’.
Picus: del ll. picus ‘picot’. En la mitologia romana, Picus és un rei molt antic del Laci. Se’l considerava el pare de Faune, i l’avi del rei Llatí.Sembla que Picus era un excel·lent endeví, que tenia a casa seva un pigot verd, l’au profeta per excel·lència. Els mitògrafs defensaven que el pigot era en realitat el mateix Picus, transformat per Circe, maga que apareix a l’Odissea i de qui havia rebutjat els oferiments perquè estava enamorat de la seva dona, Pomona, o Canent, la nimfa filla de Janus.
pilaris: del ll. pilare ‘plomar, cobrir-se de pèl’ (del ll. pilus ‘pèl’).
pinetorum: del ll. pinetorum ‘rel. als pins’ (der. del ll. pinus ‘pi’).
pipixcan: veu amb què els indis mexicans anomenaven les gavines.
platyrhynchos: del gr. platús ‘ample’ i del gr. rhúnkhos ‘bec’ (der. del gr. platurrhýnkhos ‘de bec ample’).
Plectrophenax: del gr. pléktron ‘esperó o qualsevol altre objecte que colpeja com una punta de llança, una picada d’abella, etc.’ i del gr. phénax ‘mentider, impostor, fals’.
Plegadis: del gr. plègás dalla, falç'.
Pluvialis: del ll. pluvia ‘pluja, plujós’.
Podiceps: del ll. podex ‘anus, cul’ i del ll. pes ‘peu’ [que té els peus prop de l’anus].
Poecile: del gr. poikilís ‘ocell petit’ (d’espècie desconeguda).
polyglotta: del gr.polýs ‘molt, nombrós’ i del gr. gloóssa ‘llengua, cant’ [harmònic, de cant variat].
pomarina: rel. a la Pomerània, regió historicogeogràfica situada a l'actual Polònia i Alemanya.
pomarinus: del gr. póma ‘tapa, cobriment’ i del gr. rhis ‘orifici nasal’.
Porphyrio: del ll. porphyrio ‘polla blava’ i del gr. porphýrion, dim. de porphýra ‘porpra’.
Porzana: dels noms locals italians porzana, sforzana i sporzana usats per fer referència a les diverses espècies de polles (Porzana sp.).
pratensis: del ll. pratum ‘prat’ [pratícola].
pratincola: del ll. pratum ‘prat’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [habitant dels prats].
proregulus: del gr. pro- ‘prop de, amb relació a’ i del ll. regulus ‘reietó, règul, príncep’, dim. del ll. rex ‘rei’ [que recorda un bruel o un reietó].
Prunella: de l’alemany braunelle ‘cercavores, pardal de bardissa’ (dim. de l’alemany braun del ll. ‘marró’).
Psittacula: dim. del ll. psittacus ‘papagai’.
Pterocles: del gr. pterón ‘ala’ i del sufix gr. -klēs ‘famós, magnífic’ [ales esplèndides].
Ptyonoprogne: del gr. ptýon ‘ventall’ i del ll. progne ‘oreneta’.
Puffinus: de l’anglès antic pophyn o poffin, mots amb què durant el segle XVII es coneixien popularment les baldrigues, especialment la baldriga pufí Puffinus puffinus. Aquest mot d’origen anglès inicialment feia referència al greix curat obtingut dels cossos dels polls de les baldrigues, que fou considerat una exquisitat fins a finals del segle XVIII (Willughby, 1676). Per assimilació errònia, puffin va ser utilitzat més endavant per anomenar el fraret (vegeu Fratercula arctica) a partir de la segona meitat del segle XIX i així ha perdurat fins als nostres dies, si bé el gènere Puffinus fa referència a les baldrigues (Jobling, 2010).
pugnax: del ll. pugnare ‘lluitar’ [lluitador, combatiu].
purpurea: del ll. purpureus ‘de color porpra’.
pusilla: del ll. pusillus ‘minúscul, diminut, petit, menut [de grandària]’.
pygargus: del gr. pugé ‘carpó, rabada’ i del gr. argós ‘blanc’. Aristòtil, Plini i Hesiqui fan referència a un ocell anomenat pugargós [esparver de carpó blanc].
pygmaeus: del ll. pygmaeus ‘nan, pigmeu’.
pyrenaica: rel. als Pirineus.
Pyrrhocorax: del gr. pyrrhós ‘del color de la flama, roig flama’ i del gr. korax ‘corb’.
Pyrrhula: del gr. purrhoúlas, ocell que s’alimenta de cucs citat per Aristòtil.
querquedula: del ll. querquedula, tipus d’ànec citat per T. Varró i Columella i que podria tenir sentit onomatopeic i fer referència a un crit sorollós.
ralloides: del ll. rallus ‘gastat, pelat, deslluït’ o bé de la forma llatinitzada del francès rale, de l’anglès rail, de l’holandès ral o de l’alemany ralle (BOU, 1915); i del gr. -oidés ‘que s’assembla’.
Rallus: del ll. rallus ‘gastat, pelat, deslluït’ o bé de la forma llatinitzada del francès rale, de l’anglès rail, de l’holandès ral ode l’alemany ralle ‘rascló’ (BOU, 1915).
Recurvirostra: del ll. recurvus ‘doblegat, corbat’ i del ll. rostrum ‘bec’ [bec corbat].
Regulus: del ll. regulus ‘príncep, reietó, règul’, dim. del ll. rex ‘rei’.
Remiz: del polonès remiz ‘teixidor’.
richardi: en honor a Richard de Lunéville (1815-?), recol·lector francès.
ridibundus: del ll. ridere ‘riure’ [rialler].
Riparia: del ll. riparius ‘que nidifica a la llera dels rius, riberenc’ (der. del ll. ripa ‘llera d’un riu, riba’).
risoria: del ll. risor ‘rialler’.
Rissa: de l’islandès rita (der. del nòrdic antic ryta), veu utilitzada per fer referència a la gavineta de tres dits.
roseogrisea: del ll. roseus ‘rosat’ i del ll. griseus ‘gris’ [rosat i gris].
roseus: del ll. roseus rosat'.
rossicus: rel. a Rússia (del rus Россия ‘Rossiya, Rússia’).
rubecula: del ll. rubecula ‘pit-roig’.
rubetra: del ll. ruber ‘vermell’, si bé també podria derivar de batis (der. del gr. batós) i del ll. rubus ‘esbarzer’, mot amb què Aristòtil anomenà un ocell que s’alimentava de larves.
rubicola: del ll. rubus ‘esbarzer’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [que viu als esbarzers].
rubripes: del ll. ruber ‘vermell’ i del ll. pes ‘peus’ [de peus vermells].
rueppellii: en honor a Wilhelm Peter Eduard Simon Rüppell (1794-1884), naturalista i explorador alemany [Rüppell es transcriu sovint en l’alfabet anglès com a Rueppell].
rufa: del ll. rufus ‘vermellós o rogenc’.
rufescens: del ll. rufescens ‘vermellós’.
ruficollis: del ll. rufus vermellós i del ll. -collis 'rel, al coll' (der. del ll. collum "coll') [de coll vermellós].
rufina: del ll. rufus ‘roig, vermell’.
rufinus: del ll. rufinus ‘de color daurat vermellós’ (del ll. rufus ‘vermellós’).
rufula: del ll. rufula ‘vermellosa’.
ruppeli: en honor a Wilhelm Peter Eduard Simon Rüppell (1794-1884), naturalista i explorador alemany [Rüppell es transcriu sovint en l’alfabet anglès com a Rueppell].
rupestris: del ll. rupes ‘roca’ [rupestre, rocós].
rustica: del ll. rusticus ‘rural, rústic’ (der. del ll. rus ‘camp’).
rusticola: del ll. rusticus ‘rural, rústic’ (der. del ll. rus ‘camp’) i del ll. colere ‘viure’ [que viu als camps]. Rusticola és un ocell de caça anomenat per Plini i Marc Valeri Marcial.
rutilans: del ll. rutilus ‘vermell’ [vermellós].
sabini: en honor a Sir Edward Sabine (1788-1883), astrònom, geofísic, ornitòleg i explorador irlandès. Fou el vint-i-novè president de la Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge (coneguda per Royal Society), institució fundada el 1660 i considerada la més antiga de les societats científiques que encara existeixen.
sandvicensis: rel. a les illes Hawaii, abans conegudes per illes Sandwich.
sarda: rel. a l’illa de Sardenya (actualment Itàlia).
Saxicola: del ll. saxum ‘pedra’ i del ll. -cola ‘habitant’ (der. del ll. colere ‘habitar’) [que viu a les pedres].
saxatilis: del ll. saxatilis ‘roquer’ (del ll. saxum ‘pedra’).
schinzii: en honor a Heinrich Rudolf Schinz (1777-1862), metge i zoòleg suís.
schoeniclus: del gr. skhoiniklos, petit ocell de ribera anomenat per Aristòtil que s’ha identificat amb diverses espècies segons els autors (Jobling, 2010).
schoenobaenus: del gr. skhoinos ‘jonc’ i del gr. baino ‘trepitjar, caminar’ [que camina pels joncs].
schwarzi: en honor a Peter Carl Ludwig Schwarz (1822-1894), astrònom alemany.
scirpaceus: del ll. scirpus ‘jonc’.
scolopaceus: del ll. scolopax i del gr. askalo pax ‘becada, becadell’.
Scolopax: del ll. scolopax i del gr. askalo pax ‘becada, becadell’.
senator: del ll. senator ‘senador’ [amb referència al color vermellós del capell, que recorda el color de la vora de la toga dels senadors romans, anomenada praetexta].
senegalensis: rel. al Senegal.
Serinus: del francès serin, per transformació del ll. citrinus ‘citrí, del color de la llimona’, si bé també podria ser der. del ll. siren ‘sirena’.
serrator: del ll. serrator ‘serrador’.
sharpei: en honor al doctor Richard Bowdler Sharpe (1847-1909), ornitòleg londinenc que, entre d’altres, fundà el British Ornitologists’ Group i va escriure tretze dels vint-i-set volums del catàleg d’aus del Museu Britànic.
sibilatrix: del ll. sibilatrix ‘xiulador’ (del ll. sibilare ‘xiular’).
sinensis: del ll. sinensis ‘xinès’ (del gr. sinai ‘xinès’).
Sitta: del gr. sitté, ocell semblant a un picot anomenat per Aristòtil, Callimachus i Hesiqui (Jobling, 2010).
skua: del feroès skúvur o skúir, que prové de la veu skúfr de les antigues llengües escandinaves, amb què es designa el paràsit gros (Clusius, 1605).
solitarius: del ll. solitarius ‘solitari’ (del ll. solus ‘sol’).
Somateria: del gr. sóma ‘cos’ i del gr. érion ‘llana’.
spermologus: del gr. spérma ‘llavor’ i del gr. légo ‘recol·lectar, collir’ [que recull llavors].
spinoletta: de la veu italiana spinoletta, que fa referència als grassets i les titelles (Anthus sp.).
spinus: del ll. spinus ‘araronyer, arç’ i relacionat amb el gr. spídso ‘grinyol estrident que fan els ocells petits’. En les obres d’Aristòfanes, Dionisi, Hesiqui i altres autors clàssics apareix el terme gr. spínos per fer referència a un fringíl·lid no identificat (Jobling, 2010).
squatarola: de l’italià sgatarola ‘tipus de daurada’.
stagnatilis: del ll. stagnum ‘estany, maresma, aiguamoll’ [propi dels estanys].
stellaris: del ll. stellaris ‘estrellat’ (del ll. stella ‘estrella’).
stellata: del ll. stellatus ‘estrellat’.
Stercorarius: del ll. stercus ‘femta’ [dels fems]. Fa referència a l’estratègia dels paràsits per alimentar-se, que consisteix a perseguir altres ocells marins fins que aquests regurgiten el menjar i el paràsit els el pren. Antigament es creia que en lloc d’aliments regurgitats es tractava d’excrements.
Sterna: mot per anomenar els xatracs i d’origen relacionat amb els vocables d’anglès antic stern, stearn i starn, el noruec terne, el suec tärna.
Sternula: dim. del gènere Sterna, mot per anomenar els xatracs i d’origen relacionat amb els vocables d’anglès antic stern, stearn i starn, el noruec terne, el suec tärna.
strepera: del ll. streperus ‘sorollós’.
Streptopelia: del gr. streptós ‘collar’ i del gr. péleia ‘colom’ [o colomí].
striata: del ll. striatus ‘estriat’ (der. del ll. stria ‘estria’).
Strix: del ll. strix ‘òliba, mussol’.
Sturnus: del ll. sturnus ‘estornell’.
subbuteo: del ll. sub ‘similar, proper’ i del ll. buteo ‘aligot’ [d’origen onomatopeic]. Aristòtil anomenà un falcó no identificat com hypotriórkhēs, del gr. hypó- ‘similar, proper’ i del gr. triórkhēs ‘aligot’ (Jobling, 2010).
subruficollis: del ll. sub ‘similar, proper’ i del ll. ruficollis ‘coll-roig’ (del ll. rufus ‘vermell, rogenc’ i del ll. -collis ‘rel. al coll’) [que té el coll gairebé rogenc].
Sula: de súla, mot amb què en les antigues llengües escandinaves s’anomenava els mascarells.
svecica: del ll. suecicus ‘suec, rel. a Suècia’.
sylvatica: del ll. silvaticus ‘selvàtic, silvestre, boscà’.
Sylvia: del ll. sylvia ‘tallarol, follet dels boscs’.
Syrrhaptes: del gr. syrrháptos ‘cosits juntament’ [fent referència als seus dits amb plomes].
Tachybaptus: del gr. takhys ràpid'i del gr. báptò submergir-se'.
tarda: del ll. tarda ‘lenta, pesada’.
Tadorna: seria un mot d’origen italià, tot i que també podria provenir del francès 'tadorne'.
Tarsiger: del gr. tarsos ‘planta del peu’ i del ll. gerere ‘portar, dur’.
taiti: en honor a David R. Tait, col·leccionista de l’illa de Henderson, al sud de l’oceà Pacífic.
temminckii: en honor a Coenraad Jacob Temminck (1778-1858), ornitòleg neerlandès.
teneriffae: rel. a Tenerife (illes Canàries, Espanya).
tenuirostris: del ll. tenuis ‘esvelt, prim’ i del ll. rostrum ‘bec’ [de bec prim].
Tetrao: del ll. tetrao ‘gall fer’.
Tetrax: del gr. tétrax, ocell de caça anomenat per Aristòfanes, Ateneu, Alexandre Mindi (escriptor grec sobre treballs de zoologia, possiblement del segle I) i Epicarm i que posteriorment ha estat identificat amb diverses espècies.
theklae: en honor a Thekla Brehm (1833-1857), filla de l’ornitòleg alemany Chris tian Ludwig Brehm (1787-1864).
thunbergi: en honor a Carl Peter Thunberg (1743-1828), naturalista i botànic suec, deixeble de Linnaeus.
Tichodroma: del gr. teíkhos ‘mur, fortalesa, castell’ i del gr. drómos ‘corredor, cursa’ [que corre pels murs].
tinnunculus: del ll. tinnunculus ‘xoriguer’.
toni: d’origen desconegut, si bé podria correspondre amb un indret no identificat proper a la ciutat de Biskra (Algèria), on va ser recol·lectat l’individu tipus.
torda: del suec (en dialecte de Gotland) tord o törd ‘gavot’.
torquatus: del ll. torquatus ‘que duu collar’ (del ll. torques ‘collar’).
torquilla: del ll. torquere ‘tòrcer, girar’. Gaza (1476) li donà aquest nom per des criure els moviments serpentins que fa amb el cap.
torresii: en honor al professor Carlos de la Torre y Huerta (1858-1950), zoòleg de la Universitat de l’Havana, Cuba.
totanus: de la veu italiana tótano, que fa referència a la gamba roja vulgar.
tricolor: del ll. tri- ‘tres’ i del ll. color ‘color’ [tricolor].
tridactyla: del ll. tri- ‘tres’ i del gr. dáktulos ‘dit’ [de tres dits, tridàctil].
Tringa: del gr. trýngas ‘de la mida d’un tord’. Aristòtil l’utilitzà per fer referència a ocells limícoles d’anques blanques que remenen la cua i posteriorment es va associar amb diverses espècies (Jobling, 2010).
tristis: del ll. tristis ‘trist, moix’.
trivialis: del ll. trivialis ‘comú, normal’.
trochiloides: del gr. trokhalós ‘en forma de ganxo, inclinat, corbat’ i del gr. -oidēs ‘que s’assembla’ [que sembla un ganxo].
trochilus: del gr. trokhílos, ocell petit anomenat per Aristòtil i identificat més endavant amb un cargolet o un reietó.
Troglodytes: del gr. troglodýtēs ‘que viu a les cavernes, troglodita’ [amb referència al seu costum de desaparèixer en cavitats o matolls per caçar o amagar-se].
Tryngites: del gr. trýngas ‘de la mida d’un tord’. Aristòtil l’utilitzà per fer referència a ocells limícoles d’anques blanques que remenen la cua i posteriorment es va associar amb diverses espècies (Jobling, 2010).
Turdus: del ll. turdus ‘tord’.
turtur: del ll. turtur ‘tórtora’.
Tyto: del gr. tutó ‘mussol, ocell nocturn’.
ultramarinus: del ll. ultra ‘més enllà’ i del ll. marinus ‘marí’ [d’ultramar, que és a l’altre cantó del mar].
undata: del ll. undatus ‘ondulat’ (del ll. unda ‘ona’).
unicolor: del ll. unus ‘un’ i del ll. color ‘color’ [d’un sol color].
Upupa: del ll. upupa ‘puput’.
urbicum: del ll. urbs ‘ciutat’ [urbà, propi de les ciutats].
Uria: del gr. ouriá, ocell aquàtic citat per Ateneu.
urogallus: del gr. ourá ‘cua’ i del ll. gallus ‘gall’.
Vanellus: del ll. vanellus ‘fredeluga’, dim. del ll. vannus ‘ventall’.
variegatus: del ll. variegatus ‘variegat, que presenta variegació’ [variació irregular de la coloració corporal deguda a la supressió del desenvolupament normal del pigment en certes zones].
vespertinus: del ll. vesper ‘vespre’ [crepuscular, vespertí].
vidalii: en honor a Ignacio Vidal i Cros (1815-1859), naturalista i catedràtic de mineralogia i zoologia de la Universitat de València (1846-1859).
Vireo: del ll. vireo, petit ocell migrador de color verd, anomenat per Plini i que posteriorment ha estat identificat amb diverses espècies (Jobling, 2010).
viridis: del ll. viridis ‘verd’. El pigot verd tenia un paper en la religió romana no només com a ocell profeta, sinó com un ocell consagrat a Mart. Va aparèixer al voltant dels bessons divins Ròmul i Rem, i contribuí a salvar-los, igual que la lloba.
viscivorus: del ll. viscum ‘vesc’ i del ll. vorare ‘menjar’ [que menja vesc].
vulgaris: del ll. vulgus ‘gent, el poble, el vulgar’ [popular, comú].
witherbyi: en honor a Henry Forbes Witherby Harry (1873-1943), reconegut ornitòleg anglès.
Xema: diversos autors han suggerit que seria fruit d’una construcció artificial estètica i mancada de significat (Strickland, 1842; Saunders, 1896; BOU, 1915), si bé podria estar relacionat amb el gr. xénē ‘estrany’ (femení del gr. xénos ‘estrany’) o bé amb el gr. khēmē ‘ample’ (Jobling, 2010).
Xenus: del gr. xénos ‘estrany, estranger’.
yarrellii: en honor a William Yarrell (1784-1856), ornitòleg, naturalista i escriptor anglès.
yelkouan: del turc yelkovan ‘penell’.
yunnanensis: rel. a la província de Yunnan (Xina).
zedlitzi: en honor a Otto Eduard Graf von Zedlitz Trützschler (1873-1927), ornitòleg i escriptor alemany.
[ORTEGA I GONZÁLEZ, Enric (2017): Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans. Institut d'Estudis Catalans. Arxius de les Seccions de Ciències, 147. Barcelona.] books.google.es
www.jacint.es - portellweb@yahoo.es
Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà
