Heno; fenc, fenàs

Brachypodium spp.

1764 Ros

País Valencià

Fe [sic], con la e aguda, heno.

[ROS, Carlos (1764): Diccionario Valenciano-Castellano, escrito por Carlos Ros, Notario y Escrivano público, por Autoridades Apostólica, y Real, natural de esta muy Noble Insigne, Lealíssima, y Coronada Ciudad de Valencia. En Valencia. En la Imprenta de Benito Monfort, junto al Hospital de los Estudiantes. Año 1764.] books.google.es

1823 Bory de Saint-Vincent

Castilla y León

4. VIEILLE-CASTILLE. Le voisinage des montagnes y produit, à plusieurs endroits, assez de foin [heno]; mais il faut être prudent dans l'emploi qu'on en fait pour la nourriture des chevaux. Ceux-ci sont en général nourris de paille hachée et s'en trouvent fort bien. L'herbe séchée les rend poussifs et leur faît enfler les jambes. [...] (p.282)

Castilla y León: León

7. PROVINCE DE LÉON. [...] On cultive quelques herbages qui fournissent le superflu des repas. De juin jusqu'en septembre des troupeaux de trashumantes paissent l'herbe abondante et fraîche des prairies; on recueille aussi d'assez grandes quantités de foin. (p.413)

[BORY DE SAINT-VINCENT, Jean-Baptiste (1823): Guide du Voyageur en Espagne, par M. Bory de Saint-Vincent, correspondant de l'académie de sciences, l'un des officiers supérieurs anciennement attachés au dépôt de la guerre, et aide-de-camp de son excellence le duc de Dalmatie, durant la dernière guerre d'Espagne (1808 a 1813). Louis Janet, librairie, rue Saint-Jaques, n.º 5. Paris. 1823.] books.google.es

1845-1850 Madoz

Cantabria

ABELLANEDO [Avellanedo es una localidad de Pesaguero, comarca de Liébana]: Los montes están poblados de robles, hayas y encinas, y se encuentran también algunos prados que producen el heno con que se alimenta el ganado durante el invierno.

Castilla y León

ALBORNILLO Y BERMUDO [dehesa de Sanchorreja, comarca Sierra de Ávila]: Hay además 131 obradas de tierra yerma por su naturaleza, montañosa, de cerros y berrocales, que solo crían inferiores pastos; 23 obradas montuosas, 130 de prados, canadas y entrepanes, todo de secano, y 39 ½ de un prado de regadío cercado, que produce heno y tiene una arboleda de álamos blancos.

ALDEA DEL ABAD DEL MIRON [Aldealabad del Mirón, localidad del municipio de, El Barco de Ávila]: (Las casas) tienen a su inmediación los establos para guardar el heno.

1921 José Pascual Tirado

País Valencià: Castelló de la Plana

Tot lo mon está afaenat; les velles preparen foguers en tres pedres, -¡pobres parats! -altres busquen fenassos per a encenalls i remulla que cremar, mentres desfan pésols i faves uns altres.

[PASCUAL TIRADO, José (1921): De la vida castellonera: La darrera Gaiata. pp.46-53. En el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Número X. Febrero de MCMXXI. Castellón.] castellonenca.com

2023 Francesc Bellmunt

País Valencià: Maestrat

Ací trobareu un parell de vídeos de com els prehistòrics aconseguien fer foc:

Per a fer foc, fa falta un combustible, fa falta oxigen i fa falta una font de calor, per tant, el que nosaltres intentem és crear una font de calor intensa, una guspira incandescent. Eixa guspira aterrarà damunt d'esca. Què és la esca? La esca és qualsevol material, normalment vegetal (o el fong, que no es vegetal, però ja m'heu entés), no conec cap esca que vinga d'animals. Un material sobre el qual, si s'aplica una font intensa de calor, molt petita, com pot ser una espurna, pot convertir-se en una brasa. Hi han esques que funcionen perfectament en este tipus de tècniques que ara vorem i n'hi ha d'altres que jo considero esques secundàries, que poden ajudar una volta la esca principal, i es converteix en braseta.

Abans de començar a fer foc, ens farà falta el niu a on volem aconseguir la flama. És un niu a on eixa xicoteta espurna anirà creixent, s'anirà desenvolupant i acabarà creant flama, si déu vol. Ho dic perquè a vegades, aprenem la tècnica d'encendre foc, no amanim el que ens fa falta per a encendre foc i no tens res per a encendre la brasa (que has aconseguit). És tan important la tècnica d'encendre foc com la preparació prèvia.

Avui és un dia un poc humit, ha caigut un poquet d'aigua, però he pogut replegar un poc de palla. Penso que estarà més o menys seca. És palla normal: de fenassos, de cogula, d'ovellatge... [ovellatge és com li diuen al fenàs als Ports de Tortosa, la gramínia Brachypodium phenicoides] i en açò hem de fer un niu, com un niu d'ocell. L'anem a fer redonet i tupit, molt paregut al niu. Ja voreu perquè és tan important. De fet, en un niu vell, un niu d'ocell ja abandonat, és molt bon niu per a fer foc també. Un niu, literalment parlant [va rodant la palla amb la mà donant-li forma]. Procurem que no se li veja el cul. Com si fora un niu real, que poguera aprofitar qualsevol ocell per a viure. Se pot encendre foc sense niu? Clar que se pot, però el niu sol ser un poquet més eficaç. Trenquem un poc les fibres per a que no estiga tan dur. (Si no ens ix bé en este niu, ho provarem amb un altre d'espart, però este l'acabo de recol·lectar ahí fora.) Totes estes palletes que han caigut, les podem ficar dins del niu., per a que faja un poc de base. (Serà més que res per a que ho conegueu i ho proveu.) I ara, ací dins, si tiràrem directament la guspira, no s'encendrie. Si ficàrem la esca primordial ací dins, se podria encendre, però no segur. He de ficar una esca secundària per assegurar-me. Quina esca secundària usarem? Usarem açò. Sabeu què és açó? Natros diem un puro de boga. La boga és amb el que se feen les cadires de boga antigament; allò que ix a les sèquies, a les marjals o a les basses; és allò que és paregut al junc, molt llarg, i a l punta té esta inflorescència. (Açò potser heu vist alguna vegada algun vídeo viral, que ho mosseguen i respiren com bromera per la boca, que és molt perillós, per cert.) Vorem que, al poquet que escomencem a obrir-ho [ho rasca amb l'ungla], veeu? explota; és increïble... tot això són xicotetes llavoretes. Per tant, lo que intentaré és ficar-ho tot ací dins [posa un grapat], que s'espandisca dins del niu, per a que bufant-hi un cop estiga la brasa, la esca principal encesa, podem aconseguir flama. En pelo un poquet més [agafa un altre grapat]. En açò heu de parar compte perquè en té moltíssim i a banda de que són llavors, i si cau a una bassa, podríeu fer una plaga d'esta planta, que ja és plaga de totes formes. Ja ho tinc preparat. Ara este niu el deixarem ací a la voreta, preparat per al moment en que tinguem brasa, poder-lo utilitzar.

Els elements físics amb els que anem a treballar per obtindre eixa espurna van a ser: una, els prehistòrics directament [i agafa un parell de pedres], que són la base de tots els de després, i després, mètodes un poquet més actuals, no tan bàsics. Ací tenim dos minerals: un és un tipus de pirita (és marcassita, me penso) i l'altre és sílex. El que fa falta sempre és, a poder ser, un mineral fèrric amb molt de ferro (tipus pirita és excel·lent) i un mineral molt dur, com el sílex. Colpejant el un contra l'altre, el que farà és que el sílex arrancarà trossets de material de ferro que se quedaran incandescents unes mil·lèsimes de segon o uns segons en l'aire. Eixes partícules incandescents són les que hauran d'aterrar damunt de la esca. Igual en este cas primitiu (que no prehistòric, perquè els pastors del Pirineu, fins ara fa poc, feien el foc d'esta manera, encara que és de molta paciència, com ara voreu), com el cas del substitut de la pirita -el sílex mai es substituirà- [i mostra una pedra de pirita]. Açò és pirita també, aquesta la coneixeu millor, "l'or dels imbècils" que diuen a vegades ('pir', en grec vol dir 'foc', "la pedra del foc"). Però la pirita s'acabarà substituint, a partir de l'edat dels metalls, per ferro o més bé, acer; per esclavons [en mostra alguns que té]. Açò és un esclavó d'acer. Me'ls faig jo. [...] La qüestió és que quan fem l'espurna, ja siga amb este mètode com en l'altre, hi haja una esca receptiva.

La primera esca que us vull ensenyar, és esta [mostra un fragment de bolet del que creixen als troncs]. És com suro, veritat? És un tros de bolet de esca [en castelà "hongo yesquero"]. Què és un bolet de esca? Són bolets que ixen als arbres, com este [en mostra un de sencer], encara que este és minúscul, veeu? este és d'ametler; no me valdria, és massa dur, però quan ixen d'abres molls [no durs] com ara un xop, un àlber o això, són excel·lents. Estos fongs, tenen una part de dalt més compacta, que els anglesos solen dir 'amadou', i la part de baix, uns canutets. Usarem la part més compacta. Açò és un tros d'un bolet que era així de gran [amb els braços mostra com era de gran]. Un dia parlarem exclusivament de esques. no és per fer-me massa pesat. Este tipus de bolet, el pulveritzo. Ací porto un potet ja pulveritzat, i intentarem que aterren (segons el mètode "prehistòric") purnes damunt d'ahí. La última volta que ho vaig aconseguir em va costar més de mitja hora. Ho provarem simplement per a que vegeu la idea. Dubto molt que puga encendre una braseta. Si la poguera encendre, podria encendre despés el foc directament. És simplement per a que ho vegeu. [...]

[BELLMUNT, Francesc -arqueòleg- (2023): Foc per percussió. Buschcraft de Carrasca.] youtube.com

Vamos a hacer una lamparilla de tuétano para iluminarnos dentro de la cueva. Lamparillas como esta se han encontrado por todo el ámbito del arte rupestre paleolítico cantábrico, etc. No es una reproducción exacta, pero casi. [La enseña] Y dentro vamos a introducir una mecha de los filamentos de la parte baja del hongo yesquero. Son unos filamentos que son como unos canutillos que permitirán que, en haber mucho calor, van a escupir, a propulsar la grasa del tuétano para arriba, adonde está la llama. [Enseña el hongo en sección] Son como unos pequeños filamentos verticales. Hay hongos mucho más grandes que este, obviamente, y vamos a partirlo [con la uña separa un pequeño fragmento] y haremos una pequeña mecha. No hace falta que sea tan larga [la parte y la deja de poco más de 2 cm] y, con el tuétano, lo pondremos ahí dentro (de la lamparilla de piedra) e intentaremos untar bien la mecha; esto es muy graso y funciona, prácticamente como aceite. Las lamparillas de tuétano, además, no producen casi que hollín.

Ahora haremos el nido donde vamos a introducir la pequeña brasa que conseguiremos con el método primitivo de hacer fuego. En este caso utilizaremos esparto picado, aunque podría ser cualquier fibra natural tipo paja, avena silvestre,... hay un montón. Haremos como... muy parecido a un nido de ave, y aquí dentro, donde irían los pollitos o el plumón de la madre, vamos a poner una yesca excelente que tenemos, que es la enea. La flor de la enea, si se deshace, saldrían todas las semillas. Lo metemos dentro (del nido) y ahí ya es donde colocaremos la brasa. Es una yesca secundaria buenísima. Ahí es donde va a aterrizar, o donde vamos a colocar la pequeña brasa. [...]

Ahora lo que haremos será hacer rotar la broca sobre la madera, de forma que se vaya calentando vaya soltando cierto polvillo; al final será casi carbonilla, y por el mismo calor prenderá una brasa. Pongo esto encima para que pivote, no sobre mi mano sino sobre una piedra [en el vídeo se ve la madera, con agujeros de diferentes calibres para adaptarse al grosor del palo que irá girando; además del artilugio, que se asemeja a un arco, que al moverlo hacia adelante y hacia atrás, hace rodar el palo vertical. Para sostener ese palito, una piedra con un concavidad labrada, para no dañar la mano de sujeción].

¡Ahí está! Ya tenemos la brasa [en el punto donde el palito vertical gira contra la madera horizontal empieza a salir humo]. Ahora la brasa, con mucho mimo, vamos a transplantarla con una hojita, por ejemplo, al interior del nido que hemos preparado anteriormente [lo hace y va soplando para avivarla, hasta que provoca la llama; con ella enciende la mecha de la lamparita y se acaba, sin más el vídeo].

[BELLMUNT, Francesc -arqueòleg- (2023): Foc per fricció (i lluerna de moll d'os. / Fuego prehistórico y lámpara de tuétano. Tret d'un documental. Buschcraft de Carrasca.] youtube.com

www.jacint.es - portellweb@yahoo.es

Recopilación bibliográfica y transcripciones de Jacint Cerdà